“Estava preparat per a tot menys per a tu”. Així es titula el nou llibre d’Albert Espinosa. Quan vaig llegir aquesta frase per primer cop, vaig imaginar que estava feta per a mi. Era conscient que el fet que em sentís representada amb el títol del llibre no implicava que parlés directament de cap mena de situació semblant a la meua –o potser sí–, però sabia que si es titulava així era perquè, com diu ell, hi trobaria les paraules que em curessin l’ànima. Sabia que havia de llegir-me’l.
Sempre he pensat que no és fàcil arribar a una felicitat plena en aquesta vida. Tampoc sé si tan sols és possible. Crec que és més aviat tot el contrari. Vivim èpoques felices i èpoques no tan felices. De vegades, en aquelles en què ens sentim infeliços, pobres, no correspostos amorosament… recorrem als anomenats ‘llibres d’autoajuda’ buscant suport, respostes, solucions. Albert Espinosa no escriu llibres d’autoajuda, és ell mateix qui diu que no pretén “donar lliçons de vida”. Però és ben cert que són molts –o bé tots– els lectors que descobreixen en els seus llibres allò que no troben enlloc.
Albert Espinosa, pels qui no el conegueu, és escriptor, guionista, director, actor i enginyer industrial. Els que sí que ho feu, probablement serà per alguna d’aquestes professions i bé sabreu que durant deu anys, dels 14 als 24, va tenir càncer. A través d’experiències, anècdotes personals o fins i tot històries mig inventades, aconsegueix que els lectors trobin la manera d’aplicar els seus aprenentatges a la seua vida quotidiana.
Però, no és psicòleg. Tampoc ho intenta. Sense tractar-se de llibres d’autoajuda, et poden aportar la fortalesa, els ànims i les ganes de viure que potser tu pel teu compte no ets capaç de trobar en un moment determinat. Almenys aquest és l’efecte que l’escriptor aconsegueix en mi. I és que sembla que ho fa d’una manera tan propera i sincera, que et dona la sensació que el coneixes, que sou amics. Ell ens considera grocs, als seus lectors. Us explicaria què significa ser un ‘groc’, però no és un concepte fàcil d’explicar ni d’entendre. D’una manera molt simple, us puc dir que és una forma de dir a algú que és molt especial.
Jo tenia 11 anys quan va caure en les meues mans el primer llibre d’Espinosa: “Brúixoles que busquen somriures perduts”. Era Sant Jordi i just s’estava emetent la segona temporada de la seua famosa sèrie “Polseres Vermelles”, de la qual jo n’era una gran fan. Fins a aquell moment, jo només el coneixia com a guionista. Sabia que escrivia llibres, però mai no n’havia llegit cap. Recordo que vaig quedar fascinada. Després no vaig poder resistir-me a seguir llegint els seus llibres. Van venir “Si em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine” i “El món blau. Estima el teu caos”. Fins a aquest estiu que, com no podia ser d’una altra manera, em vaig llegir el més famós de tots: “El món groc”. Crec que mai havia tingut la sensació d’aprendre d’una manera tan especial, emotiva i, alhora, dura, com en aquest llibre.
Albert Espinosa m’ha ensenyat moltes coses. Si les volgués dir totes, no acabaria mai. A més, és millor que les descobriu pel vostre compte. Tot i que, precisament, una de les que m’ha ensenyat és que no es pot obligar a ningú a llegir. A ell li agrada dir que les persones “llegim quan necessitem paraules per curar-nos”. També diu que “si creus en els somnis, es faran realitat”, que “les paraules crear i creure estan a molt poca distància”. Però, si m’hagués de quedar amb una de les seues frases cèlebres, em quedaria just amb una del llibre que us he presentat a l’inici, ja que en certa manera, sento que la meitat del que he après m’ho ha ensenyat ell. I diu així: “En aquesta vida, el que és important no ho ensenyen, però un cop ho has après, ja no ho oblides”. Gràcies, Albert, per ensenyar-nos tant i tan bé.
