Un article que ha circulat durant les últimes setmanes per l’entorn digital i titulat “l’abanderat borlista de les festes de la Cinta” m’han dut a la necessitat de fer unes reflexions personals, ja que en el mateix veig que dins de la crítica que es vol fer, sempre necessària i respectable, hi ha un fons d’odi que neix d’un enfrontament personal, que sabem que existeix des de fa uns anys. I quan això passa, l’article deixa de ser de crítica a rancúnia.
Jo en cap moment entraré a valorar el motiu d’aquest enfrontament, si més no, perquè són temes que no me interessen. Però sí que vull dir el que penso, quan per aplicar el tot si val, s’utilitzen i es fan manifestacions amb dades no contrastades , que com bé es diu a l’article, “neixen d’anècdotes que et trobes quan t’aturen anònims pel carrer”. Per tant ja partim de donar dades que segurament estaran o bé tergiversades, o bé són interessades , tot dependrà dels anònims del carrer. En aquest cas, un cop més i de forma indirecta, com es fa últimament, l’ase dels cops torna a ser l’Arxiconfraria, ja que sense voler-ho, o no, se l’arriba a definir i a donar una imatge d’ella que no s’ajusta a la realitat.
Com es diu a l’escrit, es deixa intuir de l’existència i l’aparició de noves bandositats a la nostra ciutat, bandositats del segle XXI, fent un símil de les que es van produir a tota Catalunya la segona meitat del segle XVI i principis del XVII, amb dos bàndols clarament definits com eren Nyerros i Cadells, i que a Tortosa, (en aquells moments la cinquena ciutat en importància de Catalunya ). Aquests bàndols estàvem representats pels Oliver de Boteller i els Despuig per una part i per l’altra els Aldana i els Canyissar, en una clara lluita pel poder i el control de la ciutat. Cadascun dels bàndols aglutinava les diferents Confraries de la ciutat que en realitat eren associacions gremials encobertes, donada la il·legalitat d’aquestes, i que a la vegada, estes , s’encarregaven, entre altres funcions, de la defensa dels diferents Trastos de la ciutat, per tant, és una època de conflictes i enfrontaments. És en aquell moment que el Bisbe Lluís de Tena veu l’oportunitat d’aprofitar i posar en valor un dels símbols de la ciutat, que ha estat com a referència durant l’últim mil·lenni per tots els tortosins i tortosines. Tot això gràcies a la complicitat que totes les mares han tingut amb el Sagrat Cíngol (Nostra Cinta), en un moment tan important i la vegada complicat com és el de l’infantament.
Tal com figura a una acta Capitular del 10 de Gener del 1617, el Consell Municipal i dels ciutadans , demanen posar fi a les divisions i que s’obri un pas a la concòrdia. En aquell moment es demana crear una nova Confraria, que en aquest cas serà transversal i no gremial com les 25 ja existents, i que servirà per donar aixopluc a tots, sense cap distinció . Serà el 13 de Gener de 1617 quan es funda la que serà fins avui ” l’Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta,” on a partir de llavors aglutinarà a tots els tortosins i tortosines, des dels aristòcrates, , artesans , pagesos i ciutadans en general, sent els seus principals eixos d’actuació: l’auxili a tots els confrares, visitar als malalts i a les dones en els períodes d’infantaments complicats, i el socors al més necessitats ( en un principi donant el pa als presoners pobres i avui dia treballant un banc d’aliments, on els últims 13 anys s’han recollit més de 400 tones d’aliments). Perquè això es pogués visualitzar, el bisbe Lluís de Tena farà una Imatge de la Mare de Déu, baix l’advocació de La Cinta. El resultat de tot això servirà per a iniciar un període de pau, concòrdia i de progrés a la Ciutat tant en l’espiritual com en lo material i que continuarà en el temps tant en moments de pau com de guerra.
Per tant, els més de 400 anys de l’Arxiconfraria han servit per a unir en un sol objectiu a tota classe de confrares, de diferents colors, idees i maneres de pensar, gràcies a la seva transversalitat. Per això un cop explicats els seus orígens i quina és la seva essència, m’agradaria puntualitzar una sèrie d’afirmacions que de manera interessada, o no, s’han distorsionat de tal manera en l’article al qual feia referència, que no es corresponen amb la realitat.
En primer lloc, es parla d’una Cort d’Honor, que no té res a veure amb la Confraria , ja que són dos entitats totalment diferents, i també es prejutja la fiabilitat i la justificació del nomenament de la Colla Jove com a borlistes. La realitat de com es fa el seu nomenament, es basa en l’article 22 punt 10 dels estatuts (aprovats per Carles III, i que durant el pas del temps s’han anat reformant segons les variacions que es produeixen en els entorns socials de les diferents èpoques), on es fa esment que serà el primer Majordom qui elegirà el portador de l’estendard. Això es comunica sempre en la primera dominica que és dur a terme el mes de juny, i que aquest any per la coincidència amb la festa del Corpus, es va traslladar a la primera de Juliol. Esta decisió que pren el primer majordom ho fa, motivada per la implicació desinteressada que ha tingut la Colla jove, els últims trenta anys (molt abans de les bandositats del segle XXI), participant en tots els actes on han estat requerit com són la processó i la Capta, i com és de lògica, serà la Colla Jove qui decidirà qui serà el seu representant, per tant, no es poden treure les coses de context.
De la mateixa manera, ja que parlen de portadors estàndards i borlistes tan sols en el referit article es fa esment a uns en concret, crec que en aquest cas, es fa de manera intencionada, o potser fruit de “l’informació d’anònims del carrer”, buscant introduir el concepte de franquistes que sempre queda molt bé a l’hora de desprestigiar. És curiós que dels 99 portadors i borlistes de l’estendard dels últims trenta anys, únicament es menciona a una política de l’any 1997 i a un cardenal de l’any 2006, i no es digui res dels polítics que també han tingut aquest privilegi, cas dels presidents de la Generalitat de Catalunya Artur Mas, Carles Puigdemont, o dos presidents del Parlament, o Pedro Arrojo president de la Fundació Nueva Cultura del Agua. I si parlem de religiosos no es parla tampoc de l’Abad de Poblet , ni del de Montserrat, ni dels representants de diferents ordres religioses, moltes de les quals tenen els seus orígens a la nostra ciutat, ni d’entitats solidàries com Càritas, que ho ha sigut cinc vegades, ni de Creu Roja, ni de la Lliga contra el Càncer, ni de l’Associació de malalts d’Alzheimer. Ni tampoc de figures com Jesús Massip o Gerard Vergés, que ho va ser dos vegades.
I una curiositat. Quan l’articulista comenta la possibilitat de proposar com a borlista a la persona que toca el carrilló quan entra la Mare de Déu, he de dir que aquest és un Confrare, Josep Maria Utges, que ho ha estat fent fins fa molt poc i que ja no ho fa per motius d’edat, i que casualment va ser borlista el 2016, en aquest cas com a responsable del nostre Banc d’Aliments.
Torno a repetir, que no tot s’hi val, i vull deixar clar que esta reflexió que faig en aquest article, la faig a títol personal , ja que em consta que des de l’Arxiconfraria de Nostra Senyora de la Cinta mai es respondrà a cap intent de provocació, perquè des de sempre han buscat no entrar en cap mena de debats que habitualment solen portar a enfrontaments. Des dels seus orígens com ja he dit abans, es va fundar, precisament, per fer a tot el contrari.
Al final penso que hauríem de començar a saber respectar i conèixer una poc més a tots els que formem part d’una manera o altra de la nostra societat tortosina. No és de rebut riure’s de les creences de cadascun, cosa que des de fa uns anys sembla estar de moda, amb comparacions amb cintes de casset, Ku Klux Klan, i homenatges a la baldana, perquè a la fi els que tenim fe tenim la sort de poder gaudir del que aixo significa,i fa que que molts cops ens faci aflorar els nostres sentiments amb una que altra llàgrima d’emoció, com quan veiem entrar a la patrona de Tortosa per la Catedral el dia de la seva solemne processó. Ho fem sense cap teatralitat, contràriament al que l’autora de l’article vol donar entendre en el seu escrit. La crítica sempre ha d’existir, però mai sense faltar al respecte.
