Actualment, hi ha una planta de biogàs en funcionament a les Terres de l’Ebre, però almenys dos projectes més damunt de la taula, i una tendència sembla que imparable que portarà a tramitació uns quants més. Per què? Doncs perquè no s’han fet els deures a Catalunya en matèria de transició energètica i les plantes de biogàs, en la mesura que aprofiten dejeccions ramaderes o altres residus orgànics, són un referent paradigmàtic de l’economia circular i la gestió dels residus, a més a més d’estar concebudes per a produir un gas necessari des del punt de vista del mix energètic.
El problema apareix quan, si bé tothom compartix aquella necessitat, ningú la vol al pati de casa. La planta de la Galera i les futures de Campredó i Camarles ja han generat una forta oposició popular, amb diferents graus de rebuig. Especialment la de la Galera, per l’impacte sobre el municipi veí de Santa Bàrbara, i la de Camarles, perquè el poble ha volgut dixar clar que no la vol abans que comence la tramitació. La de Campredó, en la mesura que hi ha moltes explotacions ramaderes que nodririen la producció energètica de la planta i que potser solucionarien els impactes que ja generen estes granges, no ha sigut tan qüestionada. La qüestió rau en si les plantes projectades poden alimentar-se o no amb residus de proximitat i en el fet que la seua ubicació tinga el menor impacte possible sobre la població. S’ha d’evitar que el fenomen esdevinga una nova bombolla, com va passar amb els parcs fotovoltaics, però les plantes de biogàs són necessàries i tots hem de ser corresponsables de l’eliminació dels combustibles fòssils.
