Després de dos dies de recompte, sembla que Joe Biden es convertirà en el nou president dels Estats Units d’Amèrica. Amb uns resultats molt més ajustats del que era previsible, alguns informatius s’afanyen ara a destacar “la inesperada resistència” de Trump i el gran nombre d’adeptes que li han donat suport.
Una situació semblant vam poder viure tot just ara fa quatre anys, quan els programes especials d’eleccions obrien de matinada amb opinadors i analistes anuncinat una plàcida victòria de Hillary Clinton. Hores més tard, a Catalunya ens despertavem amb el mapa dels 52 estats ben tenyits de vermell i amb una inapel·lable victòria dels republicans, sense necessitat de dos dies de recompte. Des de llavors, els informatius de ràdio i televisió han omplert bona part de la crònica internacional amb cadascuna de les “ximpleries”, “mentides” i “radicalisme” d’un Trump “cada dia més obsolet i rocambolesc”. Quatre anys més tard, i de forma inexplicable -o inexplicada- sembla que ha aconseguit inclús més vots que el 2016.
Sembla, però, que la situació no és nova. Al juny d’aquell 2016, ja vam poder veure com la majoria de mitjans a nivell estatal renunciaven a donar una informació clara i rigorosa sobre la votació del Brexit, i els minuts d’informatius tornaven a omplir-se amb les bondats de pertanyer a la Unió Europea i la foscor i la deriva que suposarien estar-ne al marge. L’opinió dels britànics no semblava rellevant ni de bon tros, com si fóssim tots els europeus els qui haguéssim de votar en un referèndum escèptic i insòlit. I el mateix passava pocs mesos més tard, a l’octubre, quan molts ens quedavem estorats en veure que els colombians van votar ‘No’ als acords de pau amb les FARC després de tot el que havíem llegit i escoltat.
Ara, alguns espectadors esperem una anàlisi rigorosa del que han estat els adeptes de Trump i la veritable clau dels seus resultats a les eleccions. Com també esperem una reflexió clara sobre si les cròniques fetes amb llargavistes des de plató han estat del tot acurades en els útims anys. Sembla que, a milers de quilòmetres de distància, els llargavistes acaben entelant-se.
