HomeEntrevistesLluís Salvadó · “Al juny de 2023 naixerà un organisme que transformarà...

Lluís Salvadó · “Al juny de 2023 naixerà un organisme que transformarà l’Ebre de forma transcendental”

És 1 de setembre. Una senyera antiga (“fa 35 anys que soc independentista”) penja de l’unifamiliar on passa tres dels set dies de la setmana a la Ràpita. Lluís Salvadó, el polític més determinant ara mateix a les Terres de l’Ebre, ens espera després d’haver donat l’esmorzar a les seues filles.

Ara faig una faena que m’encanta i amb la qual em sento còmode. Treballo internament per a presentar 850 candidatures a les pròximes municipals”.

Vicesecretari de coordinació interna d’ERC (ara la secretaria d’organització la porta l’ampostina Sus Martí, amb qui fa tàndem), recorda que és l’any 2011 quan entra a l’executiva d’Oriol Junqueras per a gestionar el partit. I ho continua fent.

 

Compartia despatx amb Pere Aragonés, ara president.

Amb Pere treballo des de 2012. Primer, al Parlament, i després, al Govern. Ell portava Economia i jo, Hisenda. És una persona a qui m’aprecio molt, i el conec en profunditat. Una sort per al país que una persona amb el seu rigor estiga fent la faena que fa, especialment quan enllacem una crisi darrere una altra. Si m’ho pregunta perquè jo vaig tenir un determinat rol polític fins al moment en què se’m va detenir, i a partir d’allí he hagut de fer un pas enrere, li he de dir que és obvi. Però el país funciona a partir de projectes de caràcter col·lectiu i continuo aportant tot allò que puc. Estar pendent de judici és una circumstància que hipoteca la teua vida i trajectòria, però és el que toca viure arran de les decisions preses.

 

Vostè ha parit el creixement d’ERC a l’Ebre. Li ho valoren?

Vam agafar ERC cap a l’any 2000, juntament amb Marta Cid, i érem 15 regidors. Ara en tenim 211 i 25 alcaldies. I els millors resultats de vegueria. Hem intentat reconvertir Esquerra en un partit ordenat, estructurat i predictible, sense les divisions d’abans. Tenim fortalesa i som influents, i volem que això revertisca en les Terres de l’Ebre.

Per què concentren en tres banderes (protecció del Delta, Reserva de la Biosfera i Fons Nuclear), la seua política per a l’Ebre?

Perquè són l’exemple del que volem que siga el futur del nostre territori. Fixe’s: al 2001 estes terres centraven totes les energies a defensar-nos del pla hidrològic i a aturar el transvasament. Després arriba el Castor, i, pel mig, altres projectes de caràcter agressiu. Al PHN teníem PP i CiU; i al Castor encara recordo un important alcalde socialista oferint el polígon Catalunya Sud abans dels 500 terratrèmols. Les classes dirigents, sociovergents, aplaudien ser el traster de Catalunya i de l’Estat, i dedicàvem les energies a defensar-nos de projectes agressius. Ara, 15 o 20 anys després, veiem que el canvi que s’ha produït era impensable llavors, i de la mà d’unes classes dirigents majoritàriament encapçalades per Esquerra! Si ara vingués algú a plantejar projectes agressius, les classes dirigents s’hi posarien de cul. S’ha produït un canvi estructural, transcendental. En vint anys l’Ebre ha fet un canvi del qual de vegades no som prou conscients. I ara volem dixar de defensar-nos per a passar a preparar-nos per al futur. De vegades s’acusa la política de mirar molt a curt termini, i estem intentant no fer-ho. Estem fent prospectiva, veure les amenaces i oportunitats.

I quines són?

Les amenaces són clares: la preservació del Delta i l’impacte econòmic pel tancament de les centrals nuclears. I d’oportunitats, les derivades del mateix canvi climàtic, del teletreball o de la valorització dels productes i destins turístics de proximitat. Hem de saber llegir cap on gira el món, i preparar-nos. És el treball estratègic que estem fent ara a partir de projectes a llarg termini, com els tres pels quals em pregunta. Em sento especialment orgullós de poder participar-hi, perquè seran transformadors. D’aquí a vint anys, quan mirem enrere, espero que es puga fer un balanç transcendent del canvi que s’ha produït a la societat ebrenca.

Però el tema protecció del Delta és un clàssic del desengany. Per què amb ERC serà diferent?

La consellera Teresa Jordà és una política molt ferma i molt potent. La conec de fa anys, som amics, i sé que, quan es compromet, és que té elements per a fer-ho. Hem aconseguit que el Ministeri accepte que siga la Generalitat qui elabore els projectes que necessita el territori, i si cal, finançar-los. No tardarem gaire a veure resultats i les primeres actuacions.
Perquè el problema no és de diners. El Govern posarà els diners que facen falta. El problema és que hem estat anys, dècades, discutint, bloquejats, i sense projectes fets per a executar. I ara el Departament de la consellera fa això: projectes que es puguen executar. Serà un punt d’inflexió que només espero que un canvi de Govern a Madrid no ature.

És fruit de la Taula de Diàleg o de negociacions especials?

Hi ha un diàleg prou fluid entre la ministra i la consellera. I anem a Madrid com a Govern de Catalunya, agafats de la mà de la Taula de Consens del Delta, la qual cosa dona molta fortalesa perquè acudim carregats d’autoritzat i legitimitat davant del Ministeri. Les converses de l’últim any i dos mesos s’han produït amb un clima de prou confiança com per a facilitar que es puguen pactar coses. I sí, l’Estat permet que la Generalitat redacte certs projectes. Això es fa dins del paraigua d’una relació bilateral, però, evidentment, quan parlem de Taula de Diàleg no parlem del Delta. Esta servix per a parlar del conflicte polític.

ERC ha evolucionat i ja accepta les dragues marines?

A curt termini és l’aposta per a la qual ja s’està treballant. Ja es fan batimetries per a identificar on està la sorra dins del mar. Després d’anar a Holanda va quedar clar que això de portar la sorra en camions -que és l’únic que ha fet el Ministeri fins ara- és matar mosques a canonades. És posar pegats. És tirar un cabàs de sorra quan ve un temporal per tal que després se l’emporte el mar un altre cop. Lamentablement, és el que veurem els propers mesos quan torne a actuar el Govern de l’Estat, i això no soluciona el problema.
Quan la batimetria ens identifique on hi ha sorra, entraran les dragues marines, i la sorra es traslladarà al Trabucador, a Buda, a la Marquesa, i protegirem estos espais. I, de rebot, solucionarem el problema històric de l’aqüicultura a la badia del Fangar, perquè allí hi ha el primer repositori de sorra. I això no trau que mirem també d’obrir els embassaments per a recuperar els sediments. Però hem d’assumir que en estos moments no hi ha consens polític amb l’Estat per tal que puguem actuar-hi.

 

Núria Caro

Quan parlen de la Reserva de la Biosfera, unida al COPATE i a la marca turística, pensen en una mena de gran Ministeri de Medi Ambient per a gestionar el territori. Quin és el disseny?

Quan parlem de Reserva de la Biosfera no parlem només de medi ambient. Parlem també d’agricultura, turisme, pesca i agroindústria, sectors en els quals, a l’Ebre, sabem treballar bé, i que no es deslocalitzen mai i que donen molta ocupació. Són tres potes: l’activitat econòmica, el paisatge i generar espais per tal que la gent que ve de fora trobe, al mateix temps, els nostres productes revalorats pel nostre espai ambiental. És una triangulació que va alineada amb el futur. El futur busca esta proximitat. Som i volem ser el rebost de Catalunya. El projecte de la Reserva és una gran oportunitat per a singularitzar-nos. Dins del mercat, o ets diferent, o passes desapercebut. I la possibilitat de singularitzar-nos com a territori, tant en el mercat turístic com en el mercat agroalimentari, és fonamental. Tot això, com hem explicat en diverses ocasions, té una data: el juny de 2023, després de les eleccions municipals del 28 de maig. Quan es tornen a constituir les diputacions i els ajuntaments, ERC ja ha anunciat que posarem damunt la taula la transformació del COPATE en un organisme molt més transversal, i acumularem les competències de Turisme que ara s’estan gestionant des de la Diputació. No serà una vegueria, però serà un òrgan amb competències prou importants com per a dinamitzar l’economia del nostre territori. Al final el que pretenem és construir un futur per a l’Ebre en el qual la gent jove se senta atreta, on vulga quedar-se de forma confortable per a desenvolupar el seu projecte de vida. Volem trencar amb aquell relat de territori desgraciat i abandonat, un missatge que òbviament no engresca ningú. La gent vol viure allí on hi un projecte de futur i este passa per defensar el Delta, per preparar-nos per al tancament de les centrals nuclears posant-hi recursos i activitat econòmica, i per tenir una marca engrescadora.
A partir d’ara la consciència mediambiental serà cada vegada més important, especialment entre la gent jove; i amb el teletreball, que a través del desplegament de fibra òptica serà també un nou valor de modernitat. I tot això ho volem incorporar a l’ADN de les Terres de l’Ebre. Volem acabar amb el missatge que no es pot viure aquí perquè no hi ha oportunitats. Cal transformar el relat: entrem en una etapa d’oportunitats.

Ha detectat voluntat de consens amb la resta de partits?

Primer: jo crec que no hi ha cap altre projecte alternatiu, lamentablement. Segon: tenim la sensació que el dia següent a les eleccions municipals serà molt més senzill generar els consensos. I a més, cal temps per a madurar projectes. Nosaltres fa molts anys que ho treballem internament com a projecte polític, i ho tenim absolutament discutit amb el conjunt de les quatre comarques. A la resta de formacions els ho hem posat damunt la taula fa quatre mesos, i per tant és normal que necessiten temps.

I el Fons Nuclear serà el que pagarà tot això que volen fer?

Sabem que el tancament de les nuclears d’Ascó i Vandellòs representarà que 3.000 persones es quedaran sense faena, i buscar solucions a això no s’improvisa. I tampoc voldríem que d’aquí a deu anys les futures generacions ens recorden que vam ser un desastre, els governants, perquè sabien que això passaria i no vam fer res per a arreglar-ho. Lamentablement, això és el que està passant arreu de l’Estat, però a Catalunya ho hem d’arreglar gràcies a uns fons en què estem treballant des de l’any 2015. Preveiem que si a les nuclears els queden deu anys, podem disposar de 240ME i això ens permetrà impulsar molts projectes…

Ha dit 240ME per al territori en deu anys? Ho he sentit bé?

Sí, 24ME per cada any durant deu anys. Però cal gastar-los bé. Per exemple, al Motlló de Móra la Nova, un polígon que està mort de riure. Hem de transformar moltes coses, certament, però fent-ho bé, perquè ens observaran. El que farem no passarà, probablement, a cap altre lloc de l’Estat i m’atreviria a dir que d’Europa.

Deixe’m que li manifeste la meua solidaritat personal per la repressió que patix per complir el seu programa electoral. En quin punt es troba el seu cas, cinc anys després?

En realitat porto més temps. El primer atestat que va fer el Daniel Baena, el famós Tácito, sobre la Hisenda catalana, està signat el 15 de març del 2016. Feia dos mesos i mig que havia agafat la responsabilitat de la Secretaria d’Hisenda. Durant tot el 2016 vam estar sotmesos a la investigació de l’Audiència Nacional (AN) per encàrrec de la Fiscalia General. I ja al 2017 vaig ser imputat per notificació del 27 de març. Era el dia del meu aniversari quan ja m’imputaven rebel·lió, sedició o malversació…, fins a set delictes.
Però voldria parlar-ne en termes generals. El dia 20 de setembre farà cinc anys que una vintena de persones vam ser detinguts. Avui som dinou persones, companys i companyes que en aquell moment vam estar compartint govern, les que estem acusades de delictes que tenen penes de presó aparellades, i entre elles, Josep Maria Jové i jo, els més visuals.
Uns estem al tretze, com és el cas de la consellera Natàlia Garriga. Jové i jo estem al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). I unes altres, unes trenta, repartides entre el tribunal tretze i el tribunal vuit de Barcelona. I d’estes, dinou són acusades de delictes que poden portar penes de presó. Per tant, som moltíssimes les persones que estem pendents de judici.

Què li diu l’advocat?

No podem sortir de l’Estat espanyol, tenim el passaport retingut, tant Jové com jo, els únics als quals ens passa això. I una vegada al mes anem al jutjat a comparèixer per a evidenciar que no hem marxat del país. Les advocades? Són professores d’universitat i els expliquen als alumnes que tot allò que havien estudiat durant la carrera no té absolutament res a veure amb el que han viscut als processos de l’independentisme. Però a l’Estat espanyol això no és nou, ja va passar a Euskadi i l’any 1991, a Catalunya. Sabem que el Codi Penal que se’ns pot aplicar a la dissidència política no té res a veure amb el Codi Penal ordinari. Sabem on som, en coneixem els riscos i estem disposats a assumir allò que vinga. Som plenament conscients que formen part del procés destinat a aconseguir el nostre objectiu polític, la República Catalana.

El relat post 1 d’octubre els assenyala per haver governat amb una fanfarronada. Què respon?

Que explicar coses del que fèiem ens porta a la presó. Si algú espera que expliquem el que es va fer, que ho faça assegut. I que s’ha d’aprendre de les experiències. El moviment de la independència fa dècades i segles que existix, no ha estat lineal. I en estos moments hem de ser capaços d’aprendre de les experiències i de llegir els contextos polítics. Cal generar l’acumulació de les forces necessàries per a afrontar els futurs reptes. Crec que serà molt difícil trobar una altra generació de polítics que tinguen el compromís d’aquella generació, gent que estiga disposada a anar a la presó com vam estar-hi nosaltres. Des del primer fins a l’últim, que vam ser-hi en aquell moment, i d’acord a la informació de què disposàvem. N’hi ha per a traure’s el barret. Jo em sento orgullós i espero que en un futur tornem a tindre una generació que estiga prou compromesa amb el país com perquè estiguen disposats a anar a la presó com ho ha fet esta generació.

Al seu perfil es definix com a “republicà, diputat al Parlament de Catalunya i pare de dos filles precioses”. Quin futur els espera, en deu o vint anys? S’imagina les seues filles a Barcelona, pel món, o la Ràpita…?

La nostra faena com a pares és donar-los les eines per tal que siguen el que vulguen i que no tinguen cap limitació per a aconseguir-ho. El que m’agradaria com a pare és que tinguen l’oportunitat d’anar allí on vulguen, siga Barcelona o a l’estranger, a formar-se. I si després poden tornar aquí, al territori, a casa seua, evidentment, molt millor.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

20 + = 22

Últimes notícies