Fa 233 anys es moria i es matava al crit de “llibertat, igualtat i fraternitat”. No hi havia dubte de quina mena de llibertat es tractava: la llibertat social, la dels cossos. Els seus partidaris eren els d’esquerra, els anomenats liberals (com canvien els mots!) Els seus detractors eren els conservadors: aristocràcia i clero. A l’Antic Règim hi ha un vincle social necessari entre les persones. La seva posició social marca el gaudi del privilegi. Dins d’aquests les persones són lliures, és a dir: responsables, que per això hi havia judicis, però socialment es troben vinculats per cadenes ben fortes: Senyor-Vassall, Noble-Súbdit, Mestre-Deixeble, Pare-Fill, Pastor-Ramat.
La Modernitat és la supressió del vincle establert entre persones. I això és molt gros. Significa que em vinculo amb qui vull, quan vull i on vull, sense demanar permís a ningú. I ens sembla encara obvi. La base sobre la que jutgem. Significa que la tradició val el que jo vull que valgui, que m’ajunto amb qui em plau i de la meva vida decideixo només jo: al rei, no li dec res, i, encara que neixi mascle o femella, em modifico com vull i la tècnica em permet.
Significa que al carrer una persona val per una persona i no per la seva distinció acadèmica, econòmica, religiosa o cultural. En aquest sentit tots som iguals: una persona, un vot. El principi democràtic imposa la quantitat i no la qualitat del vot. Per això el govern no es forma per imposició de mans o de l’esperit o de la norma inspiradora o de la tradició fonamentadora, o del consell de savis. La forma de govern pròpia de l’època moderna és la democràcia, la quantitat, l’un i l’altre i l’altre i etc. En aquest sentit la pàtria del modern ja no és el Vaterland. Aquest concepte de Pàtria (‘Todo por la Patria’) és qualsevol cosa excepte un concepte propi de la modernitat. Si la Pàtria ha de salvaguardar vincles o essències, deixem-ho anar. O, dit d’una altra manera, la manera moderna de ser patriota és defensar la buidor de l’Estat, la seva força no fundadora de res (sobretot que no pretengui fundar comunitat) L’Estat és qui ha de garantir la supressió dels vincles. Si el pare obliga la filla a casar-se, l’Estat ha d’actuar amb l’ús de la seva força de coerció. El discurs modern és el de la tria del propi destí. Qualsevol impediment ha de ser bandejat: el fill del ferrer ja no cal que sigui ferrer, ni el del menescal ha de seguir forçosament els passos del seu pare. I així amb tot. Expressat d’una altra manera: la legitimitat de l’Estat consisteix en la garantia que ens deixin en pau. I encara: l’Estat és el garant de les garanties. El problema es manifesta quan la pretensió d’universalitat de la llei només s’aplica sobre una part de les persones, quan els drets es troben restringits i hi ha persones que no els poden ni somiar. L’Estat modern s’autocontradiu quan el que ha de ser en teoria per a tots només és per a uns quants, o quan proclama la llibertat i ens sotmet al capital.
L’incompliment de les promeses de la modernitat (és cada cop més difícil que ens deixin en pau) ha contribuït a convertir-la en una closca sense fruit, un projecte fallat: les persones tenim unes urgències immediates que hem d’acomplir, entre elles, la hipoteca; i l’activitat política exemplificada amb l’espectacle dels parlaments més aviat refusa. No sé si hi ha desencís de la llibertat, però com en una pel·lícula de Berlanga (Todos a la cárcel: ‘¡Menos libertad y más paella!’), si no podem fer res del que volem amb la llibertat, per a què la volem? La vida valuosa per ser lliure no es pot reduir a la recerca de la satisfacció immediata, al passatemps infantil i la conformitat vacuna perquè la vàlua és la construcció d’alguna cosa sòlida: un teorema, una casa, una relació…
Si avui hem de defensar el projecte vital dels individus, per extravagant que sigui, dels atacs dels energúmens, si els enemics de la modernitat ja no se n’amaguen, què ens està passant? És una qüestió principal. Hem vist en els darrers temps la penosa confrontació entre el legal i el legítim i la seva subversió: el legal com a fonament del legítim a l’estil de les dictadures i les conseqüències d’indefensió general que provoca. Fa temps, Hobbes escrigué ‘Autoritas non veritas facit legem (l’autoritat i no la veritat fa la llei)’, i aquesta idea trasplantada a la tardomodernitat i amanida amb idees del pensament dèbil i l’absència de veritat normativa ha convertit el nostre present en l’època del sobirà enyorat. S’enyora el dictador, que imposa l’ordre (el seu) per la força a partir de les seves decisions, i al mateix temps (inevitable) es denigra la pluralitat i la diversitat. Pensem, per exemple, en el tractament informatiu de les guerres actuals. Veiem com es reclama no el compliment de la llei sinó l’estat d’excepció, un ‘¡A por ellos!’ en general.
De manera sorprenent veiem l’acceptació fins i tot entusiasta de les prohibicions (i els delators surten de sota les pedres -i de les balconades) ja no per motius a la contra de l’autoritat sinó per qualsevol motiu: anar amb més o menys roba per la ciutat, prohibicions de fumar als espais oberts, impedir la lliure circulació de persones i vehicles, violar la privacitat dels individus, supressió de la presumpció d’innocència, etc. Sembla que, al capdavall, el garant de la llibertat individual s’hagi convertit en el sobirà arbitrari: hem vist pallisses i cops de porra a joves i vells pel referèndum, hem vist els cadàvers al mar i a les tanques inhumanes i les porres criminals, i que a nosaltres ja ens vagi bé… Ens hem despertat i hem vist el dinosaure. Com tantes vegades a la història ens trobem en una alternativa: amagar el cap sota l’ala o alçar la veu, pensar, denunciar, mostrar, plantejar i reclamar, exigir, organitzar i lluitar. Tot i la por, com el granader de Napoleó i totes les persones que en temps convulsos hi han vist clar. I tu? I jo?
