Quan era menuda, ma iaia Isabel tenia un quiosc al costat del bar Ribera, davant del parc Teodor González. Era un espai molt petit, a l’entrada d’una escala de veïns, on havia estat segurament la porteria. Ordenadament, allí hi cabien els diaris de l’època, revistes del cor, còmics i tebeos. Allí, em suposo, va començar la meua afició a llegir tot el que em queia a les mans i em dixava ma iaia… Los Jabatos, Capitan Trueno, El Guerrero del Antifaz i Los 4 Fantasticos. I els “tebeos”: Mortadelo y Filemon, El botones Sacarino, Zipi y Zape, o 13 rue del percebe…
Tot un món de paper meravellós, que em va despertar la imaginació, el sentit de l’humor i les ganes de llegir…
Recordo també, que el meu pare llegia el diari, los diumenges. La Vanguardia i La Codorniz, sobre tot, fins que la van tancar (ja de gran, li‘n vaig trobar alguns exemplars al mercat de Sant Antoni, a Barcelona).
Anys més tard, vaig anar a viure al barri del Temple. Allí vaig descobrir lo quiosc de Carlos Pina, gairebé a l’últim carrer del barri. Jo, a Carlos, ja el coneixia d’adolescent, perquè era del club Esport, la colla d’amics de mon germà lo gran, que organitzaven unes “Olimpíades d’Estiu” a Tortosa. Aquelles olimpíades, pensades i portades per ells mateixos, feien que els jóvens de Tortosa fessen esport a l’estiu, i acabaven en festa grossa d’entrega de trofeus i ball. Van ser un magnífic centre de l’estiu durant anys a Tortosa. Algú hi podria “remenar” en aquesta idea de fer alguna cosa per als jóvens a l’estiu…
Així que, en retrobar Carlos, vaig retrobar, juntes, les dues grans passions meues, la lectura i l’esport.
Tot i que entre setmana llegia la premsa a l’institut on treballo, (“El Bau”, ara, Dertosa), el diumenge, anar “al de Carlos” es va convertir en un ritual ineludible.
Amb els anys, la premsa s’ha anat digitalitzant. Entre setmana, fa molt temps que llegixo les notícies a l’ordinador o al mòbil. Però el cap de setmana, digueu-me romàntica, preferixo llegir-les sobre el paper. Té una altra màgia, passar els fulls, començar per on tu vols, l’olor del paper…
Així que, durant anys i anys, potser més de 30, he seguit anant al quiosc de Carlos. Els clients som de totes les edats i condicions.
Fa uns anys, quan tenia video-club, gent que anava a llogar una pel·lícula per al cap de setmana (sempre aconsellava molt bé, ja que és un gran cinèfil). Gent gran, a buscar lo diari “de tota la vida”, aficionats al futbol, sobretot, a per la premsa esportiva (molts cops tenia la tele engegada amb algun esdeveniment esportiu). Parelles jóvens amb fills, a comprar-los un conte, un tebeo o uns sobres de cromos (ah, les col·leccions de cromos!).
Senyores, a per les revistes del cor, col·leccionistes friquis de tota mena…I per a tots i totes, una frase amable, un saludo, una petita conversa sobre el temps, l’esport, la política…
Anar “al de Carlos”, s’ha convertit en el ritual eix del nostre matí del diumenge.
Ara que ens ha dit que tanca, perquè es jubila, vull aprofitar per a donar-li les gràcies per la seua faena. Treballar quan els altres descansen mai és fàcil. I ell, acompanyat per la seua dona, M. José, ho ha fet tota una vida. Ara es mereix descansar i gaudir de la seua família. Jo, des d’aquí, li desitjo tot el millor, però li he de dir que el trobarem molt a faltar, que ens dixa una mica orfes.
