L’any passat, pocs dies abans del referèndum de l’1-O, em van encarregar un reportatge sobre la Festa de l’Aiguardent de Prat de Comte. Des de la redacció em van demanar que hi inclogués el testimoni d’un productor d’aiguardent de fora de Catalunya -un senyor gran- habitual del certamen des de feia anys.
Vaig trucar-lo. “Buenas tardes, le llamo para hacerle unas preguntas sobre la feria de Prat de Comte. Me han dicho que usted la conoce bien. Es para un reportatge sobre la edición que se va a celebrar en unas semanas”, vaig dir per trencar el gel. “No me interesa. Este año no voy a ir, porque los catalanes me van a sacar a patadas. Tengo miedo que se me queden la mercancía en la frontera. Otra vez será. Adiós”, em va contestar sense donar-me marge de reacció i abans de penjar el telèfon.
No li he tornat a parlar més, ni tan sols sé si ara fa un mes es va ‘atrevir’ a exposar el seu aiguardent a Prat de Comte.
La conversa va ser curta, però mereix algunes reflexions.
Una: hi ha molts ciutadans que prenen més seriosament els mitjans de comunicació que la seua experiència directa. Estic segur que a Prat de Comte sempre han tractat el senyor de la conversa amb atenció i respecte, i per tant les seues temors sobre els catalans es deuen segurament als estereotips que projecta la premsa, la ràdio i la televisió espanyoles.
Dos: l’espai comunicatiu espanyol és molt poc plural pel que fa al debat nacional Catalunya-Espanya.
Tres: la pluralitat que propugnen les xarxes socials i els blogs és més aparent que real, i sovint només genera soroll amb informacions poc o gens contrastades.
Quatre: els periodistes es poden prendre seriosament la professió per intentar aplicar el codi deontològic, però en un sector laboralment precari com aquest, els professionals de la comunicació cada cop som més vulnerables a pressions de polítics, bancs i multinacionals.
Cinc: fer bon periodisme és una heroïcitat. Cada dia més. Canviar-ho és també responsabilitat de la societat, no només dels periodistes.
