Diu Maruja Torres que revisa cada dia les necrològiques del diari buscant els seus exnovios. Jo no busco a ningú en particular, però confesso que és un espai que visito sovint, no tant per curiositat, com perquè de vegades et trobes algun text ben escrit. Em va passar amb la mort de Paul Auster, que a molts ens va agafar llegint la seva última i premonitòria obra, Baumgartner. Al cap de pocs minuts de saber-se la notícia, els diaris van publicar extenses cròniques. Recordo especialment la del corresponsal de La Vanguardia, elegant i ben documentada.
Sorprèn com la secció d’obituaris, que alguns mitjans han cuidat i elevat a la categoria de gènere periodístic, gaudeix encara de bona salut. Els periodistes dels mitjans grans tenen l’encàrrec de tenir sempre a punt el comiat d’aquells personatges més rellevants de la seva secció, sigui d’Internacional, Política, Cultura o Esports. La seva missió principal és comprovar discretament quina cara fa tal o qual personalitat, fer una estimació aproximada sobre el temps que li queda, escriure’n una crònica que faci justícia a la seva trajectòria, guardar-la i tenir-la a punt per a ser el primer a publicar-la. Però els periodistes no són ni metges ni vidents, i més d’una vegada les necrològiques han quedat en paper mullat, perquè el redactor ha mort abans.
Alden Whitman, responsable de la secció d’obituaris a The New York Times a les dècades del 60 i 70 del segle passat, va anar un pas més enllà en les seves cròniques, entrevistant celebritats, com Harry Truman o Picasso, poc abans de morir. La seva trucada demanant l’entrevista era, per tant, un avís implacable del que havia de venir. Gay Talese en fa un retrat molt fi en el seu últim llibre, Bartleby y yo. El programa Epílogo, de Canal+, en seria l’equivalent televisiu.
Algú va escriure que allò que compta en una persona no és tant la primera impressió, com l’última. Les necrològiques en mans de bons periodistes serveixen justament per a això. Reivindiquem els obituaris, si pot ser també en la premsa de proximitat.
