He estat cinc dies a Madrid. L’últim cop que hi havia anat era la primavera del 2019 per a
acomiadar-me’n, quan vaig participar a la ingènua i multitudinària festa catalufa al voltant de Cibeles, la deessa tel·lúrica i salvatge com la vella Espanya. Abans, hi vaig ser fugaçment l’estiu de 2003, per afers polítics i encara, molt abans, els anys 69 i 70 del segle passat, hi anava algun dissabte des d’Alcalà de Henares (“putas i militares”, dèiem), on estudiava el batxillerat superior, amb una dotzena de nois del poble, tots becats per la mutualitat de químiques. Era quan els tecnòcrates de l’Opus havien informat Franco que, a més de perseguir, apallissar i empresonar els treballadors, tenia l’opció de formar els seus fills com a tècnics i gent de lletra, si volia treure el país de la misèria de l’espardenya, la boina i el pitxell que ell mateix havia provocat amb la guerra i, així, va crear les Universitats Laborals.
Va ser, alhora, un experiment exitós i fallit del règim, perquè els estudiants són gent poc fiable i aviat et munten vagues i manifestacions, com les que la primavera del 70 va acabar amb mig centre expulsat i un centenar de guàrdies civils vigilant-nos com als delinqüents. Quan tens quinze anys, una vivència així et resulta altament educadora, perquè t’ensenya a discernir entre els teus i els altres, els qui sempre et complicaran la vida perquè s’han erigit en els amos de tot i de tothom. Una lliçó de vida que mai no has d’oblidar.
He tornat a Madrid. He anat en cotxe des de Flix a Lleida, on he agafat l’AVE. Vint-i-vuit euros el bitllet, fa riure i tot. Des de casa a Atocha he tardat dos hores i tres quarts, quan de Flix a Barcelona el tren en tarda tres. Un escàndol. Però, és clar, penses, la culpa és teua, nostra, perquè vam anar a cantar-hi L’hora dels adeus i encara som on som. Per acabar-ho d’adobar, a les darreres eleccions generals votem massivament els socialistes com a mal menor, amb una ministra de transports de Gavà que justifica la catàstrofe de Rodalies: avui sabem que hem tingut més de vuit-centes incidències el 2023, vuit-centes vegades que els treballadors arriben tard a la feina o a casa, una loteria diària que no sé si avui em tocarà a mi o al veí, arribar a les talúries, mentre que els AVEs solen anar puntuals com un rellotge suís.
“Aquesta és una ciutat conscient de viure, des de fa segles, de la pròspera indústria del poder, de les inversions del govern de torn i de tota la gent que va a fer gestions…”
Només arribar, t’adones que Madrid és una ciutat perillosa per als catalans, perquè ens provoca el pecat capital de l’enveja, una paraula relacionada amb la vista (in-videre). I allò que veus en arribar és l’estació d’Atocha, esplèndida, una mena de jardí botànic en un hivernacle gegant, res a veure amb els fums, les olors, i les brutícies dels meus anys juvenils. I res a veure amb la Sagrera, “l’enorme cicatriu ferroviària de Barcelona”, n’ha dit El Periódico, catorze anys de despropòsits, incompetències i corrupteles que ara semblen encarar el final, que diuen que serà el 2026, si tot va bé i els astres s’alineen.
Als bars i restaurants del centre de Madrid hi ha uns cambrers magnífics, gent professional, educada i eficient. En això ens passen la mà per la cara, perquè per a nosaltres tothom és bo per servir un plat o una copa i per això els explotem amb jornades extenuants i sous miserables, perquè oblidem la importància que tenen per a la nostra economia, amb el turisme com una activitat clau. Dels cambrers madrilenys només em molesta que em tractin de “caballero” una paraula que em posa una mica nerviós, amb les seues connotacions anacròniques, d’un voler i no poder que, dissortadament, ja fa temps que s’ha infiltrat als nostres establiments suburbans. Tret d’això, t’adones que aquesta és una ciutat conscient de viure, des de fa segles, de la pròspera indústria del poder, de les inversions del govern de torn i de tota la gent que va a fer gestions i buscar prebendes a qualsevol de les abundoses paradetes estatals i després va als restaurants i als teatres, potser a algun dels seus magnífics museus i, per rematar la jornada, als bars i locals d’ambient, tot plegat un petit capital que aporta ad maiorem Madriti gloriam.
El principal inconvenient de la bella ciutat castellana és la crispació política. Arreu s’hi respira la fètida sentor del franquisme, als diaris, a les ràdios, a TeleMadrid, a la majoria de les cadenes privades, en moltes converses, i és que aquesta ciutat malcriada i hiperfinançada sempre té els nervis a flor de pell. Perquè quan ho vols tot i només ho tens gairebé tot, l’ànsia no et deixa viure. Llavors et deixes entabanar i votes com alcalde un noi que al meu poble no podria ser regidor i com a presidenta una xulapa frívola i agressiva que posa els ulls en blanc, amenaça els maleïts catalans i privatitza escoles i hospitals perquè, total, els desheretats de la terra la votaran igualment. And here Peace and then Glory, que diria Shakespeare.
