A mitjans d’agost, vaig cap a l’Aleixar (Baix Camp), on, amb el suport de l’Ajuntament, un grup de familiars i amics devots de Marià Manent (Barcelona, 1898–1988), entre els quals el net Jordi Manent, filòleg i historiador, la professora i crítica Fina Anglés i el filòleg i professor Arnau Vives-Piñas, presenten reunits els quatre dietaris que aquest gran home de lletres va publicar al llarg de seixanta anys. És una completa publicació d’Edicions 62, a cura de l’esmentat Vives-Piñas, que registra, en l’extensa introducció, els criteris filològics i editorials que ha seguit per a ordenar i fixar definitivament l’edició d’aquests textos.
Ara els podem llegir complets, com una de les grans aportacions a la memòria del segle XX, al costat de les de Pla, Sagarra, Serrahima o Bladé, escrites abans i després de la Guerra Civil.
Els quatre dietaris són Montseny (Zodíac d’un paisatge), de 1948; A flor d’oblit. Dietari dispers (1918-1966), de 1968; El vel de Maia. Dietari de la guerra civil (1936-1939), de 1975, i L’aroma d’arç. Dietari dispers (1919-1981), de 1982. Tot complementat (gairebé 700 pàgines), junt amb la introducció esmentada i les vinyetes del dibuixant Josep Narro, amb el Dietari publicat a la premsa, un pròleg del poeta Joan Teixidor a un d’aquests dietaris i els corresponents índexs onomàstic, toponímic i general.
Del conjunt d’aquesta narrativa memorialística se’n poden extreure, a més dels seus viatges a l’exterior, els itineraris catalans bàsics que Marià Manent i Cisa va realitzar al llarg dels seus noranta anys de vida: Premià de Dalt, d’on procedeix la seva nissaga paterna i materna; Barcelona, on neix a finals del segle XIX; l’Aleixar, al Baix Camp, on comença a establir-se, sobretot els estius, en casar-se, el 1929, amb Josefina Segimon, de Reus, propietària i hereva del cèlebre mas de Segimon, i Viladrau, al Montseny, on es refugia amb la família durant la Guerra Civil, al mas de l’Herbolari, de Jaume Bofill i Ferro, i d’on sortirà el dietari El vel de Maia, que va obtenir el Premi Josep Pla, el 1974.
Tota una història, amb centenars de noms, fets, geografies, dades i dates (històriques, culturals, literàries i polítiques), que ens parla de la radical bondat, honestedat i saviesa d’aquest poeta, traductor i editor compromès, des de sempre, amb la catalanitat i la democràcia.
Jo havia tingut algun contacte, massa breu pel meu gust, amb el senyor Marià Manent: alguna telefonada quan era director literari de l’editorial Joventut, el veia per la Bonanova, camí de casa seva, deturant-se a observar els arbres del parc, i vaig assistir al seu funeral, a Barcelona, el 1988, amb un sermó sensacional de mossèn Pere Ribot, tan lligat, com ell, al Montseny.
La meva amistat principal va ser amb el seu fill, Albert (Premià de Dalt, 1930–Barcelona, 2014), conegut justament a Tortosa, el juliol de 1969, en una visita a mossèn Manyà. L’Albert Manent seguí l’estela cultural del seu pare, i el 1995 publicà la seva biografia, on remarca que “L’amor a la terra, a l’agricultura, al bosc, als ocells i a les salvatgines ha estat l’herència més profunda que els Manent hem rebut de la nissaga familiar de Premià de Dalt”.
Una “herència” que continuà al Mas de Segimon, de l’Aleixar, que ja forma part, junt amb el Mas de la Calderera, de Riudoms (Antoni Gaudí) i el Mas Miró, de Mont-roig, del nostre patrimoni literari i artístic més estimat.
){kind=link}