HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catMarcelino Domingo i Joaquín Bau

Marcelino Domingo i Joaquín Bau

Marcelino Domingo i Joaquín Bau van ser, com menys al meu criteri, els dos polítics més rellevants de Tortosa i de les Terres de l’Ebre durant el segle XX.

Que em perdoni si algú discrepa en que escrigui els seus noms en castellà, però considero més lògic dir-los Marcelino i Joaquín, perquè d’aquesta manera els coneixien i anomenaven els seus contemporanis, també els d’aquestes terres. I així apareixen els seus articles signats, o en els llibres seus. No eren Marcel·lí i Joaquim. Avui podem considerar-ho anomalies lingüístiques, i ho són, certament, però a la primera meitat del segle XX, i encara un temps més proper, a les comarques de l’Ebre els noms es deien en castellà. Avui a una família encara trobem que l’avi i el pare es diuen Francisco o Paco i el net ja és Francesc.

Centrant-ho en el tema, fem referència a ells per l’aparició de les biografies resumides dels dos en paral·lel en un llibre que acaba de publicar-se, Semblanzas catalanas, subtitulat La Cataluña plural en la España global, una obra col·lectiva d’una vintena d’autors y coordinada pels catedràtics Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper. Editat per “Cátedra”, ve a ser la segona part d’un primer llibre que es va titular Catalanes en la historia de España, dels mateixos coordinadors.

He participat en aquell llibre amb un extens capítol titulat “Marcelino Domingo y Joaquín Bau, acérrimos enemigos”. Partint de la seva acció a nivell local i indicant que eren “dues personalitats antagòniques, adorades i admirades per uns i injuriades per altres”, se senyala que la seva acció política “va desbordar totalment aquell marc local per a convertir-se en personatges de gran influència en la política i la vida del conjunt d’Espanya”.

Marcel·lí Domingo era mestre, periodista, polític, assagista, novel·lista i dramaturg. Reunia a la vegada ser un intel·lectual i un home d’acció. Ideològicament no solament era d’esquerres, sinó també fortament anticlerical, anticatòlic i membre de la maçoneria. En allò que fa referència a l’autonomia de Catalunya n’era partidari i ho defensava a les Corts ja en la segona dècada del segle XX. Va arribar a ser ministre tres vegades durant la Segona República (dos d’Instrucció Pública i Belles Arts i una d’Agricultura), i va estar el front de diversos partits polítics, essent vicepresident de Izquierda Republicana quan el partit era presidit per Manuel Azaña, i el va substituir en la presidència quan Azaña va ocupar el càrrec de president de la República. Va tenir un escàs paper durant la guerra de 1936-1939, marxant d’Espanya abans d’acabar el conflicte i morint a Toulouse el març de 1939 en estranyes circumstàncies.

Bau era empresari i polític. Tradicionalista, home de dretes, monàrquic, de plantejaments polítics centralistes. Va ser alcalde de Tortosa, un bon alcalde, en els anys 20, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En els anys 30 era íntim amic i col·laborador directe de José Calvo Sotelo, que havia estat ministre durant la Monarquia d’Alfons XIII i era un dels principals caps de l’oposició dretana durant la República. Bau va participar en la preparació i organització de la revolta contra el Govern de la República i, ja en la guerra, va ser membre de la Junta Técnica de l’Estat creada per Franco –nom que van posar al primer Govern, i el seu càrrec era equivalent al de ministre- essent el responsable d’Indústria, Comerç i Subministraments. Poc després, encara durant la guerra, seria apartat del primer nivell de la política del Règim pels seus enfrontaments amb Ramon Serrano Suñer i els falangistes, retornant-hi vint anys més tard,  a partir de finals dels anys 50 i inicis dels 60. Va arribar a ser president del Consejo de Estado i vicepresident del Consejo del Reino. Va participar en les accions dirigides a restaurar la Monarquia a Espanya. Va morir a Madrid el 1973.

A la seva terra, a Tortosa, o si es vol al que ara en diem Terres de l’Ebre, les figures a Domingo i de Bau han estat lloades o maltractades en diferents períodes. Domingo va ser oblidat i rebutjat durant el franquisme, mentre Bau era reconegut i aplaudit. En les darreres dècades les tornes s’han invertit. Bau és ara marginat i insultat, i Domingo encimbellat.

Són cops de pèndul a una banda i una altra per la política, mostrant el sectarisme d’uns i altres i la incapacitat de valorar seriosament a les persones. També de no entendre que els fets històrics i els seus protagonistes han de ser jutjats en funció de la mentalitat i les circumstàncies del moment en que els esdeveniments es van produir i aquells van viure, no amb els paràmetres de l’època actual.

Daniel Arasa
Daniel Arasa
Periodista i professor de periodisme (jubilat)
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 2 =

Últimes notícies

-->