Durant l’inici del confinament del 2020, l’Institut Català d’Ornitologia va impulsar un projecte per conèixer quantes espècies d’ocells es podien arribar a detectar sense moure’s de casa. Va ser un èxit. La ciència confirma que el soroll intervé directament en la disminució de la densitat d’ocells. I és que la contaminació acústica dificulta la comunicació entre ells i augmenta els seus nivells d’estrès. Mentre va durar el confinament, com a conseqüència de la reducció d’activitat i soroll de cotxes i persones, els ocells van recuperar un patró d’activitat que els resultava més natural i es van mostrar més actius. Se sentien més relaxats, cantaven més. Estaven més feliços, en definitiva.
El silenci, en dosis equilibrades, dona pau i benestar. En diverses ocasions he sentit el comentari: “estos cotxes elèctrics d’ara que quasi no se senten són un perill. Un dia atropellaran algú”. Penso que és precisament una reflexió que hem de fer a la inversa. És un avenç que facen menys soroll, encara que implique un petit canvi de costum o mirar més abans de creuar el carrer. És evident que la nostra societat és mediterrània i, per tant, sorollosa. Cridem per parlar explicant qualsevol cosa, ens saludem bramant pel carrer. Som apassionats i sorollosos de mena. No es tracta de voler modificar una cultura, però sí de millorar alguns aspectes que ja ens passen per alt de tan freqüents, com el soroll eixordador d’algunes motos que circulen pels nostres pobles i ciutats, i que provoquen un escàndol terrible que interromp qualsevol conversa, que atura fins i tot un pensament que en aquell moment ens està passant pel cap. Potser són manies d’una persona més sensible als sorolls, però crec que, francament, guanyaríem qualitat de vida.
