Xavier Garcia i Soler – periodista durant uns mesos de la Guerra Civil a Barcelona, soldat de la Lleva del Biberó al Pirineu, refugiat a Occitània (França) i retingut a la Seu Vella de Lleida- retornà a Vilanova (on havia nascut el 1919) el setembre de 1939, on trobà, com a tants llocs de Catalunya, la seva ciutat devastada. Ara fa vint-i-cinc anys (i d’aquí el meu record), el 23 d’agost de 1998, va morir a la masia on la família passava les vacances, al terme de La Llacuna (comarca de l’Anoia).
Escriptor i periodista vocacional, ja en la seva joventut, els anys 1934 i 1935, la seva vida personal i política anà encaminada a enfortir -procedent d’una família treballadora d’intenses vivències religioses, com tantes en aquella època- les seves conviccions cristianes, obreres i catalanes.
La guerra i la postguerra immediata van frustrar momentàniament aquesta possibilitat d’expansió personal i social, però en el silenci obligat de les catacumbes va sorgir, renovada, la seva voluntat de refer una nova resistència comunitària social, cultural i política, fonamentada en tres actuacions que marcaren el seu futur.
Van ser, en el camp social, l’adhesió al moviment obrer cristià HOAC, creat el 1946 pel seu paisà vilanoví Guillem Rovirosa (1897-1964), de qui esdevingué estret col·laborador, des que es van conèixer, el 1948, i biògraf els anys immediats a la seva mort, resultant-ne el volum Rovirosa: Comunitarisme integral. La revolució cristiana dintre el poble, de 700 pàgines (Ed, Pòrtic, Barcelona, 1977), amb pròleg de l’aleshores arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Catalana, Dr. Josep Pont i Gol, gran amic que fou, també, del genial teòleg gandesà, Joan-Baptista Manyà Alcoverro, amb qui Rovirosa es trobava a la Muntanyeta tortosina, vora el Seminari d’on fou expulsat per catalanista els anys vint del segle XX.
En el camp cultural, el meu pare va participar i animar tota mena d’accions en favor de la catalanitat, com el sardanisme, l’excursionisme, el teatre, la dansa, la llengua catalana (i l’ensenyament de llengües europees), la Cançó, integrant-se als grups que la defensaven: Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, Serra d’Or, diari AVUI, etc. Es dedicà intensament a la història local i comarcal del Garraf i el Penedès, i coneixia ben bé la Història de Catalunya, essent amic d’alguns dels seus principals investigadors. Igualment, fou un viatger incessant per Catalunya i Espanya, on va fer extenses amistats en pro dels ideals que defensava.
En el camp polític, durant la guerra participà en el catalanisme radical d’Estat Català (des del Diari de Catalunya), on conegué els futurs creadors del Front Nacional de Catalunya (Joan Cornudella, Manuel Cruells, Antoni Andreu i Abelló, Josep M. Murià, etc.) i, en la clandestinitat, col·laborà amb Unió Democràtica de Catalunya, sempre amb el record d’aquell gran dirigent que fou Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat per Franco a Burgos, l’abril de 1938.
En la seva vida privada, el 1944 entrà d’administratiu a la fàbrica Pirelli, de Vilanova, es casà el 1949 amb la nostra mare Teresa Pujades Elias (Vilanova, 1920-2017), de qui tingué tres fills: Xavier (1950), Maria Teresa (1953) i Gemma (1958), els quals, des de la nostra joventut, hem pogut rebre els valors que van aguantar les seves vides: catalanitat de poble, senzillesa personal i transcendència de fe.
