Més enllà de la monogàmia

Dijous passat vaig assistir a un club de lectura sobre el llibre “Pensamiento monógamo, terror poliamoroso” de l’escriptora Brigitte Vasallo, organitzat entre la llibreria La Romàntica (Amposta) i Ca l’Enriqueta (Deltebre). Com a persona no-monògama (i, va, no us enganyaré: com a una de les organitzadores de la trobada en qüestió), em va fer especial il·lusió poder posar sobre la taula, i més en un entorn rural com el nostre, el tema de les no-monogàmies i els diferents models relacionals que existeixen. Abans que res, però, suposo que us estareu preguntant, què és això de la no-monogàmia? Poliamor? Poligàmia? Swingers? Quantes paraules estranyes!

Bé, a grans trets, la no-monogamia (també anomenada no-monogàmia ètica) és un model relacional que planteja que les relacions sexoafectives (és a dir, aquelles conegudes tradicionalment com a “relacions de parella”) no hagin de basar-se necessàriament en l’exclusivitat.

Què entenem, però, per exclusivitat? D’una banda, ens podem referir a l’exclusivitat sexual: en aquest cas, una relació de parella on no hi hagi exclusivitat sexual (és a dir, on els membres de la parella puguin tenir relacions sexuals amb altres persones) serà coneguda com una “relació oberta”. D’altra banda, el poliamor, del qual tant se’n parla últimament, fa referència a les relacions en les quals no hi ha ni exclusivitat sexual ni afectiva, és a dir, on les persones implicades poden mantenir tant relacions sexuals com sentimentals amb altres persones. Finalment, l’anarquia relacional va un pas més enllà i proposa desfer-nos per complet de les etiquetes (“parella”, “amic/ga”, etc), per construir una xarxa de cures i afectes.

Cal posar èmfasi en el terme “ètica”: els dos pilars base d’aquest tipus de relacions són la comunicació i la responsabilitat afectiva. Plantejar-se la vida des del prisma de la no-monogàmia no vol dir tenir sexe a tort i a dret i fer el que ens doni la gana, tampoc vol dir tenir por al compromís, ni “no tenir les coses clares”. Vol dir, més aviat, tot el contrari a això: vol dir ser honestos amb les nostres necessitats i cuidar les persones que ens estimem, vol dir comunicar-nos amb totes les persones implicades per no ferir a ningú, vol dir plantejar-se què vol dir estimar per a nosaltres i com creiem que podríem fer-ho millor.

Practicar la no-monogàmia, però, en una societat pensada i dissenyada per la monogàmia, no és gens senzill. És una opció que, de fet, implica certa militància. Des de la falta de paraules per designar aquest tipus de relacions, fins a com estan dissenyades les cases (habitació per la parella i els fills) o tots els avantatges fiscals que implica casar-se o fer-se parella de fet, és evident que encara hi ha moltes coses a canviar per tal de poder tenir un sistema que també reconegui aquest tipus de relacions com a opcions vàlides i, sobretot, serioses.

Amb tot això, però, no vull dir que la monogàmia no sigui un model vàlid ni que el poliamor sigui millor, o més “guai” o més modern: si sabem actuar amb amor i honestedat, qualsevol camí serà bo. Sempre està bé, tanmateix, ser conscients de totes les opcions que tenim i, a partir d’aquí, poder decidir amb llibertat quina és la que preferim.