HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catMés història i menys drames

Més història i menys drames

L’últim llibre que he llegit es titula així: Una historia de España, d’Arturo Pérez-Reverte. Deixant de banda la supèrbia que sobreïx de la boca d’este home, el desfici que em provoquen els seus textos és, si més no, com l’èxtasi final després de fregar carns alienes.

El llibre és un recull de textos curts que expliquen la història d’Espanya des dels ibers fins a la Transició dels anys setanta passant pels grecs i els romans, el mal anomenat descobriment d’Amèrica, l’esplendor i la caiguda de l’Imperi Espanyol i totes les monarquies i guerres. Sobretot les guerres. Perquè si per alguna raó van ser coneguts els nostres avantpassats és, sense dubte, per l’afició a espellar-se els uns als altres. Una bonica tradició que ha perdurat fins als nostres dies afortunadament d’una forma molt més subtil. Un retrat àcid i burlesc, de vegades fins i tot grotesc, d’esta terra rancuniosa i plena de personatges més falsos que Judes. Siguin d’esquerres o dretes, rics o pobres, monàrquics o republicans, castellans, catalans o bascos. La conclusió a la que arribo és que tots, absolutament tots, hem heretat esta forma tan nostra de ser. Perquè ni tots els suposadament dolents són dolentíssims ni tots els suposadament bons som boníssims. I dic “som” perquè en este país un sempre es pensa ser el més bo dels bons i fa bandera d’allò tant nostrat de l’estàs amb mi o contra mi.

La nostra perdició sempre ha estat, i continuarà sent-ho, posar els sentiments i el romanticisme per davant de la raó i el coneixement. Amb això l’únic que aconseguim és polaritzar els discursos que s’acaben convertint en un pou sense fi d’ignorància. Per exemple: En un lloc de la Manxa, un partit nacionalista espanyol de dretes, que del seu nom no vull recordar-me, afirma que la nació espanyola té milers d’anys d’història obviant que Espanya, tal com la coneixem avui en dia, té poc més de cinc-cents anys. O siga, abans-d’ahir. A les acaballes del segle XIV, la península l’ocupaven diferents regnes: Castella, la Corona d’Aragó, el Regne de Navarra i l’Emirat nazarí de Granada. Per tant, afirmar l’existència d’una nació mil·lenària d’homes blancs i castellans, unida i plena de pau i harmonia és un atac a la intel·ligència. Però ells erre que erre amb l’Espanya de los siglos por los siglos amén. Doncs això, discursos analfabets i buits de coneixement.

El mateix passa amb l’altre extrem. Perquè l’esquerra no es queda curta. Visca la República!, diuen. Com si la pixada de gat que va durar aquell règim hagués estat una època esplèndida plena de germanor. En aquell putiferi, tots els que volien manar, que eren massa i massa ignorants, no es podien veure ni en pintura. Es feien la cameta els uns als altres i què collons, que tots volien endur-se la part més grossa del pastís. Mentre els pobres camperols, que eren la majoria del país (perquè el que haurien d’haver fet és modernitzar-nos i industrialitzar-nos per no dependre tant de l’arada i l’ase) patien més gana que el gos de Pistol. Això sí, s’ha de reconèixer que a nivell social la República va ser la puta ama. Per exemple amb la laïcitat de l’Estat o la reforma educativa. Però és clar, el divide y vencerás se’l van prendre al peu de la lletra, alguns militars. I com que els republicans no s’aclarien entre ells, un general amb veu de ‘pito’ més lleig que un colze va pensar que això se n’anava de mare i amb la connivència del clero més ranci, que tenia els collons inflats per tantes esglésies cremades, un munt de monges i capellans degollats com a corderets i un munt d’ateus governant el seu país com criatures del dimoni desfermades, va aprofitar l’algaravia d’aquell corral de gallines i va començar una guerra civil que la República ja tenia perduda des del principi. I és que el tal Paquito tenia unes amistats a Europa que feien feredat. I així continuem, dividits per l’egoisme i la intransigència del sentiment. I les rancúnies i les enveges van fent de les seues i aquí o tot és blanc o tot és negre. Sense matisos. Perquè els matisos acaben sent el punt d’entesa. Però no, nosaltres no. Nosaltres no estem per estes ximpleries il·lustrades.

Mirar-se el melic de tant en tant és de ser intel·ligent. Sense menystenir el sentiment nacionalista català, atiat constantment per les polítiques centralistes de Madrid i del que em sento totalment identificat, l’independentisme no ha deixat de ser un element de discòrdia dins de casa nostra. Per molt catalans que siguem, estem més mesclats que una olla barrejada. I com a bons ibèrics i seguint les nostres tradicions, els més independentistes de tots i els més unionistes de tots generen discursos excloents sense cap consistència històrica i sense acceptar cap mena de matís. I l’estàs amb mi o contra mi apareix de nou i els independentistes es maten entre ells i els unionistes fan el mateix perquè es veu que d’això es tracta, senyores i senyors, de veure qui la té més grossa.

I això cansa. Perquè a la resta de països més avançats, partits de dreta i esquerra s’unixen per a formar govern i aïllar l’extrema dreta. A Catalunya, tant que ens pensem ser, s’ha intentat això de pactar entre dreta i esquerra. Però hem acabat veient com els hereus de la burgesia catalana més rància que sempre havia governat no han pogut digerir un president de la Generalitat d’esquerres i que aposte per negociar. I com no, si negocies amb l’enemic, ets un traïdor i un botifler.

En fi, podria estar escrivint hores sobre esta afició tan nostra de matar-nos, espellar-nos i envejar-nos els uns als altres. Però estic convençut que no servirà de res. Potser hauríem de fer més cas a allò tan descuidat i a la vegada tan necessari com són els llibres.

Marc Bolet Benito
Marc Bolet Benito
educador social i mestre
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

Últimes notícies