Hipòcrates (cèlebre metge grec, professor de medicina sota una figuera -que encara es conserva a la illa de Kos- i “pare de la medicina”) i el jueu Pere (Simón) apòstol -la “pedra” original de la Església catòlica (que en la seva joventut va ser pescador al llac Tiberíades), són l’equivalent d’un ou d’estruç amb una castanya de Penya-Roja de Tastavins. Aquesta esperpèntica comparativa, entre un metge i un capellà, segueix sent vàlida a principis del segle XXI. No obstant això, amb alguns matisos objectius. Els dos oficis tenen alguna cosa en comú, al menys pel que fa a Catalunya. Per exemple: 1) la manca de professionals tant de la sanitat com de predicadors de la religió catòlica i 2) la importació estrangera de les dos professions per tal de cobrir el evident dèficit. Tot i que, evidentment, la salut i la devoció catòlica no és poden posar al mateix cistell de les necessitats/prioritats d’avui dia. Però només cal fer un cop d’ull a la gent que espera ser atesa a qualsevol CAP/hospital en dia feiner i comparativament comptar els feligresos en un dissabte o diumenge a la església o parròquia més concorreguda.
En referència al capítol religiós les dades indiquen que a Espanya 4.500 parròquies no disposen de capellà. Només cursen els estudis de seminaristes 1.120 joves (les probabilitats estadístiques diuen que un 10-15 % no arribaran a ordenar-se). A Catalunya la xifra actual és de 98 futurs capellans. La edat mitjana avui dia de la plantilla de mossens és de 65,5 anys. De fet en el l’any 2019 es van importar de Llatinoamèrica i Àfrica uns 1.500 capellans (un 10 % dels professionals eclesiàstics que hi ha a Espanya). I per anar més enllà del temps aquesta corba descendent, cal ressaltar que dels 6.000 i escaig col·legis catòlics que hi havia a Espanya l’any 2007 s’ha passat a 2.500, xifres que estan amb consonància amb la població catòlica practicant que no arriba al 20 %.
Quan és tracta dels professionals de la bata blanca cal tenir present que estan sotmesos a un diferent tipus de problema. ULL!: en els pròxims cinc anys es jubilaran el 20 % dels metges en actiu, i no s’estan formant prou professionals per poder substituir aquest dèficit. Actualment, la proporció a Espanya és de 32 metges per 100.00 habitants. La més baixa dels països capdavanters d’Europa. A més, a Catalunya aquesta mancança pot ser té quelcom veure amb els sous baixos dels professionals de la sanitat, inferiors, per exemple, a la de qualsevol branca del gremi policial. Una burda comparació: un facultatiu francès de l’hospital transfronterer de la Cerdanya guanya el doble que un espanyol. D’aquí potser caldria trobar una explicació a la diàspora de metges catalans (400 facultatius l’any 2020) a l’estranger. I lo fotut és el que ve: Un 57 % dels metges residents, generalistes o futurs metges es plantegen marxar del país quan acabin la residència, segons una enquesta desenvolupada el passat novembre per l’Associació MIR Espanya entre 760 professionals.
La foto postal dels pobles de la Catalunya rural dels anys cinquanta en que els seus protagonistes eren l’alcalde, el farmacèutic i/o metge, el capellà, el oficial de la guàrdia civil i el gos, ara nomé en queda l’alcalde (els polítics sempre i són) i el gos. Salut ebrencs!
