Natros no triem

Un any més, 91. L’any passat recordo que em va fer goig complir els 90 (compte redó), pensava, ja en tinc prou. Vaig bufar moltes espelmes acomiadant-me, però he de reconèixer que familiars i amics em van encoratjar i avui em venen a la memòria totes les coses bones que m’ha regalat l’any.

Algú em deia que has de seguir sembrant valors, no és esta la teva obsessió? Tal i com ets, perseverant, donant sempre el primer pas, allargant la mà quan cal… què faràs? I jo, insistint que: “ja en tenia prou” gràcies!
Estava i estic cansada, però qui soc jo per dir-li a Déu lo que ha de fer, si sempre he volgut acceptar el seu destí per a mi?

He de demanar perdó, al temps que reconèixer los regals que he rebut enguany: Paula, la primera besneta, preciosa, que m’ha donat una sensació de permanència d’alguna cosa meua, més enllà de lo que pugue veure i estimar, però que estarà incorporada a la nostra història familiar per sempre. És una llum nova, una esperança de vida del demà que hauríem de preparar-li més bo.

És cert que hem passat un any dolent, però l’estem superant, a poc a poc i amb dificultats. Per això, m’agradaria intentar buscar les coses bones que últimament he procurat valorar, des del punt de vista d’una vella tortosina, que sempre voldria lo millor per a la nostra ciutat i la nostra gent.

La covid pareix que s’atura, la gent va sortint de casa i comunicant-se. És tan necessari parlar, i parlar cara a cara, mirant-se als ulls, somrient o enfadant-se si cal, però no parlar sempre amb el mòbil, ni deixant de veure lo nostre bonic entorn.

He fet el propòsit d’anar buscant les coses bones a comentar, per poder-li explicar a poc a poc a Paula totes les nostres coses boniques de Tortosa i els seus entorns.
Jo que sovint em queixo de coses que voldria millorar, reconec que hem de ser natros mateixos los que les poséssem en valor i les milloréssem.

Feia temps que no em recordava de les “baranes del riu”, però són testimonis els membres dels anteriors ajuntaments, perquè vaig ser tan i tan pesada en insistir, que de tan cansats, ja en feien broma i tot. Peò com jo dic “les baranes estan allà” coste i valgue, no? Què en faríem ara mateix d’aquells filferros trencats que feia avergonyir el nostre estimat riu?

També he estat pesada defensant lo Monument del Riu, que en el seu temps va ser admirat i estimat per molts, i ara, tristament motiu de discòrdia entre tortosins, que no hauríem de mesclar-hi raons polítiques, sinó tan sols, d’estima a Tortosa perquè el monument està allí, trist i fet malbé, per vergonya de tots. Crec que possiblement seria un benefici per a Tortosa, si fóssem capaços de donar-li un simbolisme de pau i concòrdia.

Si poguéssem també promocionar la importància de les nostres muralles i la Catedral, que ara restaurada ha deixat veure la seua categoria arquitectònica, que juntament amb totes les obres renaixentistes i modernistes que podem mostrar als visitants, hauríem d’aconseguir que la UNESCO la catalogués com a Ciutat Patrimoni que pot afegir al seu casc històric, los seus entorns naturals dels Ports, Cardó, el Montsià i a pocs quilòmetres el mar i el paradís del Delta.

Jo m’atrevixo a recomanar-vos, al complir los meus 91 anys, que us proposeu demanar-li “fent lo pesat com jo”, al nostre estimat Federico Mayor Zaragoza, fill predilecte de la Ciutat, i amic entranyable de “l’activista” M. Cinta Llasat (em va dir que li feia gràcia l’adjudicació de l’adjectiu atorgat), que sigue reconegut d’una vegada lo nostre
patrimoni.

Les baranes dels riu van costar aconseguir-les al voltant dels deu anys.
No serà possible abans de fer-ne 100? Encara que jo no ho vegi, la besneta Paula, m’ho contarà des d’aqui baix.

Gràcies, perdó i, demà ho faré millor?

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

89 + = 99

Últimes notícies