HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNormalitzant l’innormalitzable

Normalitzant l’innormalitzable

Silenci. Plaça major d’una petita ciutat. L’Anna, amb cara seriosa, contempla els rostres que l’envolten. En reconeix dos o tres. Saluda un d’ells amb la mirada, acompanyada d’un gest quasi imperceptible. Un minut abans un portaveu de l’ajuntament ha fet un discurs emotiu. Unes quantes llàgrimes han estat discretament capturades per mocadors de paper abans de regalimar fins les galtes.  No és fàcil dominar les emocions en moments així, pensa l’Anna. Ella té el cul pelat d’assistir a actes com aquest, depenent de la setmana. De vegades n’hi ha dos o tres, en canvi altres, malauradament, cap.

Diàriament està pendent dels mitjans de comunicació locals per assabentar-se de les convocatòries, que per sort solen ser al mateix lloc i a la mateixa hora. Només canvien el motiu i les persones. El mes passat n’hi va haver sis: a favor de la llengua, en contra de la guerra, pel canvi climàtic…

Un senyor de la seva edat, aproximadament, que es troba a mig metre d’ella, trenca el gel en acabar la mostra de respecte en forma de silenci.

― La coneixies? Jo sí. Era veïna meva, la del pis de dalt.

L’Anna l’escolta sense saber què dir.

― Sovint hi havia crits i algun cop, però qui ho havia de dir que acabaria d’aquesta manera. Ell semblava bon xaval. Molt educat i simpàtic. Totes les parelles discuteixen, no? Se’l van emportar emmanillat, davant de mi, perquè en aquell moment jo arribava a casa de fer la partida amb la colla. Semblava una altra persona, arraulit com un pollet, com si mai hagués trencat un plat. I, de plats, ja li asseguro jo que, més d’un dia, en volaven. Passarà uns anys a la garjola…

Després de suportar el reguitzell de bajanades, la dona dubta si marxar sense obrir boca o deixar anar tot allò que li bull en l’estómac. Finalment, opta per l’acció, perquè així li dicta el seu caràcter.

― Miri, no la coneixia, però no em cal haver tractat la víctima per reivindicar el dret que tenim les persones ―no m’importa si són dones o homes― a viure i a morir amb dignitat, sense violències. En el món en què vivim hi ha moltes injustícies i aquells que les accepten impassibles, perquè formen part de la nostra realitat diària, argumentant que són “normals” en són còmplices. No creu que hauria hagut de trucar al 112 en escoltar els primers crits, la primera trencadissa de plats per evitar haver de venir avui aquí? De què ens serveix canviar el codi penal, plorar les víctimes, manifestar-nos pels drets fonamentals si continuem “normalitzant” les baralles violentes entre parelles, els menyspreus i les agressions per ser d’un gènere o d’un altre? Ens agrada onejar la bandera democràtica, condemnant, amb la boca petita, els països que retallen llibertats i drets, on les dones som una possessió més, com un cotxe o un telèfon, encara no ens perdem cap partit del Mundial… Sap com es diu això? Hipocresia, per dir-ho en plata.

― Dona, tampoc cal posar-se d’aquesta manera…

― Què no m’he què?!

L’Anna gira cua. No hi ha res a fer, pensa. O sí? Mira l’agenda. La setmana que ve, al mateix lloc i hora, toca reivindicar un transport territorial públic digne. A veure amb quin “normalitzador” es trobarà.

Marta Tena
Marta Tena
Escriptora i professora de secundària i de la URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

51 + = 57

Últimes notícies