Aquest és el que fa vuit en el compte dels romans (Octōbre), però de fet és el desè mes del calendari. El mes de tornar a l’hora vella, la de l’hivern.
Certament, octubre és un d’aquells mesos que passen sense gaire pena ni glòria, sense festes sonades ni res digne de ser destacat, llevat dels aniversaris de cadascú, o dels sants que s’escauen precisament en aquest mes —que d’això sempre n’hi ha—, com ara Àngel, Francesc d’Assís, Roser, Pilar, Eduard, Teresa…, entre els més corrents.
En encetar l’octubre ja fa pocs dies que hem estrenat la tardor (el 22 de setembre a les 21.22 h per a ser més exactes), i fins a final de mes no ens tornarem a acostar a l’hora vella o de l’hivern. L’autèntica hora vella —és a dir, l’hora solar— és dues hores més tard que l’hora d’estiu actual. Quan a l’horari d’estiu són les set del vespre, els rellotges de l’hora vella marcaven les nou, i per això encara diem que «Per la Mare de Déu d’agost a les set és fosc». Cada any ens diuen que aquest serà el darrer de l’hora canviada, i sempre acabem entrampats amb el rellotge i el calendari! El canvi d’hora s’escaurà el darrer cap de setmana, la nit del 30 al 31 d’octubre, i serà allò que hem d’endarrerir tots els rellotges manuals, perquè el de l’ordinador, el mòbil i algun altre, ja s’actualitzen tot solets…
Si recordem el Primer d’Octubre de 2017, aleshores tot es capgira! El mes esdevé important, ja que ara fa quatre anys l’entusiasme i el goig ens van fer matinar i sortir al carrer abans de la primera claror per a protegir els col·legis. Poc sabíem que ens atonyinarien d’aquella manera i que s’esdevindria tot el que va passar. Bé, coneixent el tarannà del país veí, no calia esperar sinó això, però un cop més confiàvem en Europa, que un cop més va fer figa.
I un 6 d’octubre, però de 1934, Lluís Companys va proclamar l’Estat Català… Fet que els historiadors, sobretot quan hi hagi més perspectiva temporal, ja jutjaran.
L’octubre de 1990 es va produir la reunificació alemanya. Si m’ho permeteu us explicaré una anècdota d’aquell moment. Una servidora feia el segon de carrera amb el malaguanyat Jaume Vallcorba, que en aquell moment el diari Avui havia enviat com a reporter especial a Berlín. Nosaltres no ho sabíem i ningú no ens va avisar que no tindríem classe. La sorpresa va ser nostra quan la setmana següent el professor ens va narrar en primera persona tot el que hi havia viscut. Va ser emocionant, de debò! Encara el sento: «Imaginin-se vostès unes famílies que havien quedat dividides durant tant de temps! Les abraçades, els plors… I tothom s’enduia trossos del mur, de record.» Tots nosaltres, estudiants, vam restar bocabadats escoltant-lo, sense dir ni piu, i tot d’una aquella aula enorme de la Universitat Central va emmudir: únicament se sentia la seva veu!
Per a acabar, si m’ho permeteu, us explicaré que en la Barcelona de fa un segle (o almenys en alguns sectors seus), de la tardor en deien «primavera de l’hivern», tat que és guapet? I un parell de dites referides a aquesta estació que ens porta bolets, alhora que ens fa caure els cabells: «A la tardor, fulles, castanyes i caragols amb banyes», «A la tardor, ni fred ni calor». Ja ens ho anirem trobant, tat?
