A primeries de setembre, Anton Monner de Gandesa parlava en aquest setmanari sobre els oficis desapareguts, concretament el de ferrador. Ens detallava àmpliament paraules potser ja en desús, com calçar haveries (mula, matxo, cavall, ruc…), aparells com el llambroix, del botavant o “patavan”. També ens parlava que moltes d’elles patien la malaltia del formigó de la quera, que requeria per erradicar la malura una eina dita legra o alena i s’emprava una estopa d’oli de ginebre com a antisèptic que asfixiava la quera, petita i invisible.
Anton Monner ens descriu a la perfecció al seu article estris i procediments desapareguts, arran del fet que les haveries, els cavalls han estat substituïts pels tractors, altres vehicles i altres ormeigs en l’àmbit agrícola, i la tasca de ferrar ha canviat, com ha canviat també el fet que els cavalls són avui usats per a activitats esportives i escassament al món agrícola.
Fa uns dies, una mestra de Deltebre em va preguntar si coneixia alguna dona que practiqués l’ofici de matalapera o matalassera. He estat indagant entre les amigues de l’Associació de Dones Agents de Salut, que fa uns anys van dedicar un homenatge a les dones que van fer possible que el dormir de les famílies fos com més confortable millor. A Deltebre ja no queda ningú que sàpiga l’ofici i pugui ensenyar a les noves generacions un ofici que practicaven homes, però al nostre terrer era un ofici eminentment de dones.
Em ve a la memòria una cosa extraordinària, fer els matalaps o matalassos a casa.
Recordo la mare com rentava la llana i amb uns paners de canya i vímet anaven al riu per repassar-la bé. Després l’estenien sobre sacs a l’era, i un cop eixuta la cardaven. El dia que venia la matalapera, era un ofici ambulant, matinàvem: ella per treure’s un jornal havia de fer moltes hores de feina sense parar. Al carrer de casa (pati) s’estenien unes borrasses de sacs nous i la matalapera, amb una taula de cuina, picava la llana amb una verga per estarrufar-la, treure-li la pols i les impureses fins a deixar-la flonja i neta.
Estenia les teles damunt les borrasses, segons les mides dels somiers i, si la tela era nova, assenyalava els punts on anirien les vetes. Després feia els ullets, uns forats aparellats per lligar les vetes i evitar el desplaçament de la llana.
Quan tenia picada la llana, la repartia de forma uniforme per tota la tela; en acabat lligava les vetes que travessen el matalàs tant per sobre com per sota, i acabava la part superior amb una delicada, però forta llaçada.
Un cop lligades les vetes es cosien les teles amb punt amagat i podien acabar la feina amb el borlet anglès, cosa que li donava prestància i distinció al matalàs.
Emprar la llana per fer el matalap o matalàs era cosa de cases més o menys benestants, les famílies més pobres s’havien de conformar amb les màrfegues de les fulles de panissar o d’encenalls de suro.
L’aparició dels matalassos de molles, sintètics, d’escuma… ha fet desaparèixer l’ofici de moltes dones, fins al punt d’extingir-se del tot. Però el canvi no va ser fàcil. A principis dels anys cinquanta moltes botigues de mobles van arribar a un acord amb els fabricants de matalassos d’apujar el preu del moble i regalar un matalàs de molles amb la compra del llit, cosa que va suposar un daltabaix per a les matalasseres.
Avui, el matalàs de llana ha esdevingut un objecte de luxe, que no està a l’abast de tothom i continua necessitant les mans d’una matalassera perquè és del tot necessari el reciclatge periòdic. Les màrfegues que es fan avui són de pellofes d’espelta, segons diuen, amb qualitats terapèutiques; també se’n fan amb cànem i amb espígol, que afavoreix el son.
Un ofici desaparegut, fins al punt de no trobar ningú per ensenyar els xiquets i xiquetes de l’escola a fer un matalàs, si més no, per fer dormir els seus ninos i nines.
Però, sortosament, encara quedem gent que recordem vivament l’enorme plaer de dormir amb un matalap acabat de fer!
