El meu amic Manel Bestratén (Tortosa, 1949), de llarga biografia empresarial, humanista i solidària, em porta, de Barcelona on viu, a Cornellà de Llobregat, per gravar una entrevista amb Francisco Arias, nascut a Benamejí (Córdoba), el juliol de 1936 (pocs dies després de l’inici de la Guerra Civil), arribat a Catalunya el Dia de Reis de 1960, històric sindicalista del Baix Llobregat (CC.OO.) i comunista del PCE i cristià de la HOAC a la vegada, en una simbiosi de la qual ell, probablement, és un dels últims representants.
Per aquell que no ho sàpiga, HOAC vol dir Hermandad Obrera de Acción Católica, creada el 1946, per a tot Espanya, per un vilanoví que es deia Guillem Rovirosa (1897-1964), una personalitat de gran potència social, intel·lectual i cristiana que va anar aconseguint, en plena postguerra, arreu de la península Ibèrica, crear un moviment de treballadors, fidels a l’Evangeli de Jesús, renovador de l’Església, llavors sota la fèrula del franquisme i, alhora, obrir les comportes del “centralisme democràtic” que els partits comunistes arreu d’Europa -i més encara a Espanya, en rigorosa clandestinitat- exercien com a manera d’enquadrar el món obrer.
Va ser tota una epopeia. El meu pare, Xavier Garcia i Soler (Vilanova, 1919-1998) dedicà, el 1977, un llibre de 700 pàgines a explicar-la.
Paco Arias, com tants i tants a tot Espanya, s’adherí a aquella voluntat de renovació, fermesa i transformació, tant de les estructures ideològiques i organitzatives del verticalisme eclesial com del sindical i polític del Règim vencedor de la Guerra.
Tot va costar molt, tant com gairebé quaranta anys. Arias ho va tastar en la pròpia pell: denúncies, amenaces, multes, detencions, enmig de vagues, manifestos i manifestacions, viatges aquí i allà (Itàlia, Moscou, etc.) per organitzar trobades amb el sindicalisme europeu, espanyol i català.
Alhora, amb la renovació religiosa, fruit del Concili Vaticà II (1962-1965), Arias es vincula, des de l’HOAC, amb les comunitats de base, els capellans obrers, els Cristians pel Socialisme i el moviment que sorgí, sobretot a Centreamèrica i Sud-amèrica, de la Teologia de l’Alliberament, amb el peruà Gustavo Gutiérrez, el nostre Pere Casaldàliga, el brasiler Leonardo Boff, i tants d’altres als qui també va conèixer: Giulio Girardi, José M. González Ruiz, Alfonso Carlos Comín, José M. de Llanos, José M. Díaz Alegría i, per tenir-lo tan a prop, Juan García-Nieto, tots de gran dimensió política, cultural i espiritual.
La fe religiosa el portà al compromís polític i sindical, a la vivència humana de l’explotació causada per un sistema econòmic depredador. Prop dels noranta anys, el seu testimoni és d’una gran vigència en aquests moments d’una humanitat atacada per tot allò que Arias sempre ha combatut.
