Josep Sancho ha escrit, el diumenge 3 de setembre en aquest setmanari, una oda a l’estiu de la nostra terra. En el seu relat citava el poeta Gerard Vergés: Parlo de la verdor d’un delta immens, i feia un repàs dels rius, de la ribera, de les nostres cales i platges infinites, de les nostres muntanyes, dels arbres, dels arrossars daurats, de paelles, musclos, figues, fagedes, rovellons, oli, vi… i es preguntava: Què ens falta més per tindre-ho tot? Sancho citava també Marcel Proust dient: Els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut. I aquí és on els esdeveniments del dia m’han posat la pell de gallina.
L’any 1991 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al seu òrgan de divulgació Salut Mundial advertia que “els desastres no avisen, cal estar preparats”. Feia avinent que des dels inicis del temps l’home i la dona primitius van haver de lluitar contra les conseqüències que generaven els desastres, catàstrofes i calamitats. El terror davant una situació que pugui acabar amb els béns o la vida ha estat similar al llarg dels anys.
La paraula desastre ve de l’occità antic, d’astre, bona o mala estrella. S’empra sovint per fer esment d’aquell succés funest, lamentable, desgràcia gran, calamitat, gran infortuni. Designa els incidents on concorren fets l’origen dels quals és de caràcter natural com les pluges, les pedregades, les sequeres, les onades de calor, les ventades, les epidèmies… i se li atribueixen raons atzaroses de bona o mala sort.
Però els estudis científics duts a terme per una ingent quantitat d’homes i dones demostren que en la naturalesa no existeixen els desastres, sinó fets que originen canvis en els sistemes que acceleren el normal desenvolupament de certs processos i, si en l’espai on es desenvolupen aquests esdeveniments s’interfereixen algunes realitzacions humanes i es veuen afectades, aleshores aquestes són considerades com a catàstrofe. Una situació qualsevol adquireix la categoria de desastre, de catàstrofe, en funció de la capacitat humana per absorbir i minimitzar els seus impactes.
Avui hem vist la força dels aiguats a la nostra terra. Hem vist, una vegada més, la costa del Delta engolida per una mar embravida. Hem vist les veïnes d’Alcanar traient l’aigua i el fang de les seves cases i manifestant que van avisar els enginyers que el mur que es va construir no deixava sortir l’aigua, però, lamentablement, diuen que no les van escoltar, tot i que van fer palès que en quaranta-set anys d’història el veïnat proper al barranc no havia patit mai cap inundació i ara sí, des que han fet el mur.
Existeixen grups que neguen els canvis que estem vivint en pròpia pell, com neguen la quantitat de feminicidis que s’estan donant, fet que m’esborrona perquè fomenta la incapacitat d’un poble per absorbir, mitjançant un procés d’autoajustament, els efectes d’un determinat canvi en el seu medi, sigui social o natural. És a dir, provoquen la seva inflexibilitat, i així minva la seva capacitat de resposta i els fa vulnerables, amb un enorme risc per a la vida i els béns de les persones. La vulnerabilitat d’un grup humà pot donar lloc a nous riscs, els quals, a la vegada, poden generar noves vulnerabilitats i noves possibilitats de prendre mal.
Per mi, i donant-li resposta a la pregunta d’en Josep Sancho: Què ens falta més per tindre-ho tot? Penso que per tindre-ho tot ens cal estar preparades, cal enfortir-nos i lluitar per defensar el nostre Delta, la nostra terra.
Que la nostra veu se senti forta, clara i ben lluny perquè el nostre paradís, que és també el seu, no sigui un paradís perdut, que fos, com deia el poeta, funest per l’arbreda, funest per l’aigua en excés pel blat madur, funest pels boscos cremats i per les boires que cobreixen el rostre de la lluna. Funest pel desconsol de perdre allò que estimem.
Vull, per tindre-ho tot, aquell paradís on es pugui contemplar, per molts i molts anys, el lent crepuscle que posa or tremolós a l’aigua amorosida dels nostres rius, de la nostra mar.
