Aquells i aquelles que ja heu vist El 47 sabreu de què us parlo. Eduard Fernández en un paper brillant, magistral, memorable, dona vida al líder veïnal Manuel Vital, un d’aquells líders de la Barcelona franquista i porciolista que van dedicar la vida a dignificar els barris de la ciutat. Quan el Vital de ficció assaja part del discurs abans d’entrevistar-se amb el regidor de l’Ajuntament, aquest exposa el significat del concepte dignitat per a gent com ell i els seus veïns que seguien malvivint a Torre Baró durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Explica el protagonista com la dignitat no és un concepte eteri, no senyor; la dignitat és el dret a tenir aigua i llum a les cases, la dignitat és disposar de transport públic als barris, és el dret a la salut i l’educació, el dret de les persones -totes- a una vida digna. Quan Manuel Vital aconsegueix portar l’autobús de TMB fins al turó de Torre Baró, envoltat per l’ovació i l’emoció del veïnat -contagiada al pati de butaques de la sala del cinema-, de la mateixa porta del bus estant els explica que va respondre al regidor quan aquest li va preguntar qui voldria una línia de transport per a pujar al seu barri; la resposta queia pel seu propi pes: “¡coño, pues los mismos que tienen que bajar todos los días a trabajar!”.
Catalunya és una terra de contrastos inexplicable sense la contribució d’una emigració d’allau durant el desarrollismo -expulsada dels seus llocs d’origen-, un contingent de treballadores i treballadors que van construir la Catalunya d’avui i varen transformar el concepte decimonònic de catalanitat. El 26 de setembre del 97 Pasqual Maragall s’acomiadava de l’Ajuntament i pronunciava aquestes paraules: “… Sapigueu que quan arregleu un barri esteu començant o contribuint a arreglar el món”. Vint-i-set anys després del discurs de comiat de Maragall i, havent-ne transcorregut vint-i-cinc des de l’aparició de la maqueta dels Estopa, hem de seguir millorant els barris, pobles i ciutats, hem de seguir millorant la vida de la seva gent, hem de seguir construint la Catalunya del demà.
A finals dels 90 comença a circular “destranjis” una maqueta regravada en cinta de casset que portava per títol genèric “Estopa”. Aquell àlbum publicat el mes d’octubre de 1999 vendria més de 2.000.000 de discos, els germans Muñoz entraven a formar part de l’star-system de la música d’arrel feta a Catalunya, Estopa esdevenia referència de la Catalunya obrera que habita el cinturó roig, de canis i chonis exercitant una catalanitat de primera categoria.
Un dimecres de maig de 2001 l’editor d’aquest setmanari va venir a la taula on jo treballava portant un sobre a les mans -en aquell moment ja exercia de prohom de la ciutat.
— Pren, són dos entrades per al concert d’Estopa a Barcelona que jo no hi aniré i sé que a tu et fa goig anar-hi.
— Ostres Ximo gràcies, i quin dia és lo concert?
— Esta nit a les nou.
— Ets un malparit!!!, i ara que faig jo?
En quedar-me sol vaig esperar que arribés Senda -llavors la companya de feina i de fatigues-, en entrar per la porta vaig disparar de primeres: “Senda, portes benzina al cotxe?”. La resta fou fàcil, vàrem dir que marxàvem a una escola per un problema de monitoratge al menjador i no ens van veure el pèl fins a l’endemà.
Aquell primer Sant Jordi dels Estopa el 9 de maig de 2001 va significar el desembarcament dels Muñoz, amb domicili habitual al bar La Española de Cornellà, a la Barcelona olímpica de Montjuïc. Al so dels primers acords del “Tu calorro” el recinte olímpic va esclatar en “sorollam” de palmes i goles acassallades que cridaven, més que cantaven, la lletra del que ja era un clàssic. Aquell dimecres, José i David prenien l’alternativa. Els Estopa de dissabte a Camp Clar demostren més ofici, tenen més mitjans, segueixen fidels a les picades d’ull sabineres, reuneixen a un públic més transversal que el d’aquell d’inici de segle -entre Raquel Sans (ERC), Lidia Saura (JUNTS) i jo mateix (PSC), un té la prova i pot fer-se la idea d’un univers divers. Tot sense oblidar que Camp Clar és un barri treballador colpejat per les successives crisis econòmiques i pandèmiques, un d’aquells indrets en què l’extrema dreta intenta explotar el descontentament i la desesperança, recollint un 18 % de vot a les darreres municipals.
Dissabte entre el “Tu calorro” de l’inici i el “Camarón” del comiat van transcórrer dues hores i mitja, varen revisitar-se vint-i-cinc anys que no apaguen ni dilueixen el sentit de pertinença, la dignitat d’aquells i aquelles que com diuen els protagonistes, matinen tots els dies… És l’orgull de classe.
