La cultura catalana està de dol amb el decés de Pau Riba i Romeva (Palma, 1948 – Tiana 2022). El passat 6 de març va deixar-nos un reconegut cantautor, artista iconoclasta i escriptor polifacètic. Podem considerar-lo com un artista total, l’autor d’un disc molt especial en particular, Diòptria, que va ser nomenat millor disc en català del segle xx per la revista Enderrock. Tanmateix, la seua obra mai no va aconseguir una gran repercussió pública per la seua adscripció als models de contracultura que va endegar als anys 1970 a redós del moviment hippy a Formentera.
El cognom Riba compta amb unes fondes raïls artístiques i literàries a Tortosa. Francesc Riba i Lledó (Tortosa 1948-Barcelona 1904) va ser un ferm representant del catalanisme incipient, un cop ja esclatat el moviment renaixentista durant la segona meitat de la dinovena centúria. Va ser redactor de La Renaixença i de L’Art del pagès. El seu cosí, l’Antoni Riba i Garcia, era el pare de l’il·lustre poeta Carles Riba. Va realitzar obres diverses en col·laboració amb Gaudí. Bon aquarel·lista, va conrear el retrat, principalment, mentre que com a escultor va treballar la terra cuita. El seu germà va destacar com a escultor de la talla de fusta.
La dimensió de la figura de Carles Riba va entusiasmar els joves Gerard Vergés i Jesús Massip als anys 1950. Poeta, narrador, traductor i acadèmic, com a catedràtic de grec va realitzar notables traduccions per a la Fundació Bernat Metge, entre les quals, la de l’Odissea d’Homer. Al febrer de 1939 va haver d’emprendre la ruta incògnita, com milers de republicans. Va sofrir el dur exili exterior durant el qual va passar per la residència d’intel·lectuals a Montpeller, on va coincidir amb l’Artur Bladé i Desumvila, que li va dedicar unes pàgines antològiques a L’exiliada. Amb tots els ets i uts va tornar als Països Catalans a la primavera de 1943. Va sofrir l’ostracisme polític amb les ferotges purgues contra els professors universitaris d’ideari catalanista. Gerard Vergés el descrivia acuradament: “era un mediterrani apassionat amb moltes centúries de cultura a la sang. Cultura viva, sedimentada, recreada L’evoco a Peníscola en l’assolellat matí primaveral, cobdiciós de tot el que veien els seus ulls, jove com la mar. La seua esposa, l’excel·lent poeta Clementina Arderiu, va collir unes mats silvestres a la muralla del castell.”
El iaio Carles, com els nostres Vergés i Massip, van ser factòtum de la lletra culta, de l’elit lletrada; el net Pau va ser-ne de la cultura del fes l’amor i no la guerra, l’ideari de la qual malauradament torna a ser de plena actualitat. Els models culturals pros i contres enllacen un cognom de raïl amb dolça remor d’aigua. Estrofes vergesianes són: “I ara, si us plau, parlem de poesia. No em toqueu Carles Riba i Pere Quart que els tinc a una fornícula de l’ànima sempre amb un pom fidel de flors boscanes.”
Estrofes del malaurat cantautor es revesteixen de porcellana:
Noia de porcellana, buscava una anima dintre teu
i això era com buscar papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana, la teva entranya és plena de vent,
una brisa de màgia amb pètals de rosa d’aire innocent.
