Quan era menut, tal dia com avui del calendari litúrgic, era el primer divendres de mes i primer de Quaresma (després del Dimecres de Cendra, carnaval no se celebrava); és a dir, tocava dejuni (pels majors de vint-i-un anys, pels pares) i abstinència per a tots els batejats de més de set anys (ep!, si no s’havia comprat la butlla). Era temps de penediment, revisió de vida, exercicis espirituals, confessió i penitència…
Vet aquí que amb el temps, rellegeixo el catecisme (segundo grado, 1962) que em va tocar estudiar.
Anàvem a la doctrina, així ho dèiem; a què ens adoctrinessin, vaja. Ningú ha demanat mai perdó per tants anys com vam patir aquella manipulació nacionalcatòlica, pressió i repressió psicològica. En rellegir-lo, el catecisme, arribo a la conclusió que estem prou bé encara de salut mental.
A la pàgina 44 (lliçó 33, epígraf 190) defineix el «pecado: Pecado és toda desobediencia voluntaria a la Ley de Dios». No entraré en cap digressió de la llei divina, els manaments, ni en la tipologia de pecats, perquè llavors tot ho era, de pecat, de manera especial la sexualitat.
La consciència infantil, mortificada pels capellans perversos que en lloc d’explicar a un nen de 7 o 8 anys que sentir plaer tocant-te la tita («allà baix», deien, ni la paraula podies pronunciar), t’amenaçaven amb el foc etern i patiments incommensurables. És a dir, ens van capar la sexualitat i reprimir el creixement afectiu.
Recordo com mossèn Martínez ens alleugeria la consciència dient-mos: «Dels pecats del piu nostre senyor se’n riu». Però vist ara en perspectiva, resulta que els capellans també s’ho prenien com una justificació per als seus propis pecats d’abús, vexació i violació de menors. Transgredir el cinquè, sisè i novè manament.
I pel que veig, la santa mare Església catòlica, apostòlica i romana (la que va beneir el cop d’estat i la dictadura del general Franco) no solament no ha fet examen de consciència (pàgina 56, epígraf 260), ni té dolor de contrició, ni propòsit d’esmena (267, pàgina 57), sinó que ara, en contra d’allò que diu el Papa de Roma (la màxima autoritat, la que no s’equivoca), aquí a l’estat espanyol no es farà una investigació oberta (la desobediència no sé quin pecat és). És més, ho encarrega a un corrent sectària de la mateixa església, escorada cap a la tradició més dretana.
Diuen que l’important és mirar al futur, i atès que els fets pertanyen al passat, l’església quedarà molt bé «perdonant els nens que van provocar el pecat» (quina barra! A sobre girant la truita)… i assumpte tancat en un any.
Però no és l’únic pecat. Les immatriculacions: la primera inscripció d’una finca que no consta prèviament inscrita de manera individual, i, per tant, es registra a nom d’algú, en aquest cas a nom de l’església aquells béns no destinats al culte. Un altre escàndol majúscul que atempta contra el setè i desè manament. Són 34.961 béns immatriculats per l’Església des del 1998 fins al 2015.
El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), un home de Cretes (Matarranya), Juan José Omella, s’ha compromès amb el president espanyol, Pedro Sánchez, a “col·laborar” per facilitar el retorn dels béns a l’Estat que considera equivocats: solament 965, 101 dels quals a Catalunya.
No vull acusar, sinó posar sobre la taula feta, i que cadascú en tregui les seves conclusions. Hi hauria molts més pecats a referir, de l’església, dels governants, dels responsables de les guerres actuals (que Ucraïna no ens faci oblidar Síria, Afganistan, Centre Àfrica, Iemen…), de l’explotació de les persones i dels qui causen dolor i sofriment. També el rei emèrit ha pecat, per bé que la justícia no el pot castigar, acabem de saber. Potser pensar, abans de posar la creueta a l’església en la declaració de la renda, que tal vegada serà per a pagar despeses dels advocats de l’Opus (diuen que no cobraran, honoraris), o per indemnitzar les víctimes.
Des d’un angle radicalment oposat, no hi ha espai, he estat seguint les notícies positives que s’han publicat referides als pobles o el conjunt de les Terres de l’Ebre durant el mes de febrer. En vint-i-vuit dies n’han estat 35. Reproduir els titulars sobrepassaria amb escreix l’espai assignat per a aquestes reflexions.
Em sembla rellevant acabar amb aquest punt de vista positiu, perquè també ajuda a millorar el nostre estat d’ànim, i certament que necessitem coses favorables, bones, utòpiques si voleu. Segur que ens ajuda a viure el present. El futur sempre és incert, però el podem veure amb les ulleres constructives i conjurar-nos perquè les coses siguin favorables (en bona part depèn de nosaltres).
