HomeOpinióPensant en l’endemà de la COVID-19

Pensant en l’endemà de la COVID-19

A dia d’avui, en plena tempesta per la pandèmia de la Covid-19, no hi ha dubte que el nostre món, per a nosaltres i per a tothom, aquí i arreu, no serà el mateix, ni a curt ni a llarg termini. Sobreviure, amb més o menys pèrdues personals, familiars, socials o econòmiques, és l’objectiu més immediat i més important per afrontar la nostra existència amb els recursos i capacitats disponibles. 

La població i el sistema sanitari del nostre territori havia patit ja altres epidèmies (grip el 1918-1919, tifus, còlera, verola, xarampió, etc.) i no esperàvem ni estàvem preparats per preveure, ni per respondre oportunament i adequadament a una situació molt crítica per a persones grans i malalts crònics o fràgils; per a professionals (sanitaris, no sanitaris i de suport) dels serveis de salut, sociosanitaris, residencials i d’atenció social; per a persones amb condicions de vida, treball, habitatge, salut o econòmica desafavorida o inestable; i per a membres de diferents entitats, empreses i organitzacions amb activitats afectades i que no poden ésser ateses amb continuïtat i seguretat.

Els fets, els sentiments i les experiències que estem vivint nosaltres, els nostres familiars, amics, companys o coneguts, i moltes de les que ens mostren els mitjans audiovisuals, ens aproximen a les dimensions reals d’aquest immens puzle conformat per múltiples dificultats, patiments i inseguretats de ciutadans d’arreu i també per innombrables actes de servei, entrega, generositat i solidaritat humanes. 

En aquest context participem i som testimonis d’una allau d’informacions, quasi mai desinteressades, procedents de molt diverses fonts i mitjans al voltant dels precedents, l’actualitat i l’endemà d’aquesta immensurable crisi sanitària, econòmica i social. Hi trobem moltes informacions enganyoses, parcials, especulatives, sense evidència científica o estudis contrastats, o calumnioses sobre els orígens, l’extensió, el diagnòstic, el tractament o les prediccions i les conseqüències de la pandèmia, i també sobre els responsables competencials de prendre decisions a cada moment.

Els protagonistes públics d’aquestes “informacions” sovint pertanyen, entre d’altres, al món polític i de l’administració pública, a diversos sectors d’interès econòmic o social, i al món científic o acadèmic. M’adono de la seva poca autocrítica sobre les pròpies insuficiències, imprevisions, incompetències o irresponsabilitats; de l’autodefensa de plantejaments bé locals, bé generals; i de l’obstinació a guanyar el relat, l’opinió o la imatge pública. No he percebut debats públics sobre l’impacte concret i real de la disminució de recursos públics destinats a salut i a ensenyament els darrers onze anys; ni tampoc sobre qui tenia i segueix tenint les competències i la gestió concreta sobre el sistema sanitari català i el món de les residències sociosanitàries i de gent gran de Catalunya.

Compartim poca informació concreta del que aquests dies està succeint als nostres centres assistencials, amb els nostres professionals de la salut o amb les necessitats sanitàries de la població més enllà de l’atenció específica a la Covid-19. Alguns exemples d’expressions autocrítiques dels nostres professionals ens poden ajudar a millorar el què i el com ho hem fet: 

“Per què no tenim els equips de protecció individual que necessitem ara?”
“Per què cada dia em canvien les
instruccions?”
“Em sembla molt encertada la decisió de coordinar i reorganitzar els professionals, serveis i centres de tot el territori per atendre les necessitats maternoinfantils o de traumatologia de tota la població”
Alguns ciutadans, assegurats i beneficiaris de CatSalut, de MUFACE i d’altres mutualitats es pregunten: 
“Qui, quan, on i com em podran atendre per fer-me aquesta visita, prova o tractament que tenia pendent per aquest procés que segueixo patint?”
“Quan em cridaran per fer la meva intervenció quirúrgica pendent en llista d’espera?”

Està bé avui atendre prioritàriament la situació crítica i aguda de les persones, professionals, centres i entitats afectades directament per la pandèmia. Seria també bo aprofitar l’ocasió per repensar de veritat que no es tracta només de seguir administrant els recursos sanitaris, sociosanitaris i residencials del vell món del territori com els darrers anys. 

Deixo obertes velles preguntes pendents des de la meva darrera etapa professional a la Clínica Terres de l’Ebre i al Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT): 
“Quin model organitzatiu i de funcionament dels serveis assistencials al territori serà possible i viable per atendre les necessitats hospitalàries? I les de l’atenció primària de salut?”
“Cóm avançarem en la reorganització i possible integració o coordinació de serveis de diferents xarxes sanitàries i socials sense duplicar recursos en aquest llarg període proper en què hi haurà limitació de recursos a l’administració pública, sense repetir les retallades de serveis dels darrers anys?”
“Com aconseguirem atraure i retenir al territori alguns professionals d’algunes especialitats necessàries i poc disponibles perquè vinguin a treballar de manera continuada?” 
“Serà millor construir alguns nous i cars equipaments, o repensar espais i serveis per aprofitar, ampliar o renovar equipaments en centres existents?”
“Hem d’esperar i confiar en les propostes, resultats i compliment de promeses de les properes campanyes electorals per avançar?”

Enric Nin Julve
Enric Nin Julve
metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

53 + = 61

Últimes notícies