Artur Bladé i Desumvila va morir a Barcelona, a la vora del Turó Park, el 23 de desembre de 1995. De manera que a les portes d’aquest Nadal commemorarem -en llibertat o en confinament- el 25è aniversari del seu traspàs. L’escriptor de Benissanet va dedicar els esforços més importants de la seva vida a escriure la memòria del seu poble -on va néixer el 1907-, de la seva comarca, de la seva terra i del seu país. I també dels seus companys d’exili a Montpeller, com Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Francesc Pujols, figures centrals de la intel·lectualitat catalana del segle XX. Però alhora també d’amics no tan coneguts, com Rafel Moragas, Moraguetes, o Antoni Terré, de Móra d’Ebre. La terra. Les persones. L’exili. El vincle que lliga. Perquè, com li va confessar en la intimitat d’una carta al seu col·lega riberenc en l’ofici, l’asconenc Carmel Biarnés, “he arribat a la conclusió que escriure és una forma d’estimar.”
Bladé i Desumvila era una màquina d’escriure. Va fer anotacions al seu dietari al llarg de la tota la seva vida. Fins i tot sense saber si podria publicar allò que apuntava. Fins i tot sense saber si podria sobreviure al feixisme i al nazisme. Malgrat perdre el manuscrit dels interessantíssims dies que va viure durant la República i la guerra mentre travessava els foscos camins de l’expatriació del 1939, van ser publicats, en vida i en mort, molts dels anys que li vingueren. Els del llarg exili a Montpeller i sobretot a Mèxic. Els del tràgic viatge d’entremig, el 1942, amb el vaixell Nyassa, creuant l’Atlàntic amb més de mig miler de refugiats més. Els del retorn provisional a Catalunya el 1956, el Viatge a l’esperança. I també amb una part del dietari del retorn definitiu a partir del 1961: a Tarragona i a Benissanet. A casa.
Per ser exactes, cal dir que la segona part de les Memòries de l’exili mexicà, editades per Cossetània, veuran la llum pròximament. Per ser justos, hem de dir que L’Exiliada és la millor deixa memorialística per conèixer l’exili català del segle XX, almenys de tot el que va fer cap a Montpeller, que va ser molt. I molt important. Com Viure a Tarragona, testimoni imprescindible per conèixer la vida cultural i política de la capital del Camp durant els convulsos però apassionants anys 60 i 70, els del despertar després de la foscor.
Per tot aquesta producció literària però també històrica, Artur Bladé ha estat reconegut, al costat de Maurici Serrahima, Agustí Calvet, Ferran Soldevila, Maria Manent o Anna Murià, com un dels grans dietaristes de la literatura catalana contemporània. I al costat del mateix Gaziel, de Josep Pla o de Josep Maria de Sagarra, com un dels seus grans memorialistes. Fins i tot, per a veus tan autoritzades com la de Carles Duarte, és un dels grans de la millor memorialística europea. Paraules majors.
Però tornem al nostre petit país. Amb un mèrit també compartit amb un Arbó, un Vergés, una Burgos o un Moncada, Bladé també va dibuixar sobre l’arena de l’Ebre català les lletres més brillants que s’han escrit sobre aquesta terra. La prosa elegíaca. El cant bucòlic de l’exiliat. L’agre de la terra. Perquè, com va escriure al seu opuscle El Castell de Miravet, “ha estat dit, i és ben cert, que el riu Ebre, tan aviat com s’allunya una mica de les fonts originals, s’encamina vers l’est i cerca Catalunya amb un amor tenaç. […] Un cop ací ja comença de fer giragonses com si -embadalit amb el paisatge que ell mateix crea- retardés l’hora de perdre’s en la mar.”
Amb aquest mateix amor a la terra, va escriure la seva gran trilogia: Benissanet, Crònica del país natal i Gent de la Ribera d’Ebre (artesans, pagesos, rodaires). Amb aquesta mateixa estima al riu, fou l’escriptor benissanetà qui posà en circulació durant aquells anys del retorn a casa el mot ebrenc. Una paraula bonica que, afortunadament, des del 2017, ja podem trobar al diccionari. El nom que fa la cosa. Que no mori mai.
Però, passat un quart de segle de la mort de Bladé, quina és la memòria del memorialista? Quina a la Ribera d’Ebre? Quina a les Terres de l’Ebre? Deixant a banda Montpeller i Ciutat de Mèxic, quina als pobles i ciutats catalanes on va residir? Benissanet? Tortosa? Tarragona? Barcelona?
Acabo amb una cita que em dona força i coratge en temps difícils, com els que ens toca viure a nosaltres. Una dies complexos però que no ho són tant si els comparem amb els de la guerra, la presó i l’exili, que patiren, i pateixen avui, tantes persones, per defensar les seves idees, a casa nostra, arreu del món. En aquell vaixell ple a vessar de persones refugiades, a bord del Nyassa, al mig de l’Atlàntic, al mig de l’exili, Bladé va mirar a l’horitzó de l’oceà i va apuntar al seu dietari: “la vida és un camí de desil·lusions i el cor humà un cementiri de somnis. Però la capacitat de somniar és infinita.”
