Els anys passen i la societat evoluciona dia rere dia, o millor dit, canvia, per a bé ja no ho sabem, però canvia. Al llarg de la història, el personal docent o les i els mestres, per a entendre’ns, tenen un paper crucial en el desenvolupament global del jovent, formant el futur d’aquesta societat tan complicada en la que vivim.
Soc mestre d’educació primària des de fa uns quants anys i veig que no anem per bon camí. No em refereixo a metodologies, la polèmica de l’ús de les tecnologies digitals o dels límits o no límits que les famílies posen als seus fills i filles, d’això ja en parlarem un altre dia, que dona per a molt. Em refereixo a la visió que la societat ha anat adoptant sobre els i les mestres. Coincidireu en mi en què hi ha unes frases típiques que no falten en tota conversa sobre els que preparen el futur: “quina bona vida”, “sempre estan de vacances”, “només es queixen”, “ja torna a estar de baixa”…
Em sembla trist aquest pensament sobre persones que dia rere dia s’enfronten a un alumnat divers, infinita burocràcia i a un Departament d’Educació que només fa que netejar-se les mans i passar la pilota d’una banda a una altra. Podem parlar de les moltes hores que cal invertir per a preparar materials, classes, reunions, coordinacions o també de les constants faltes de respecte de l’alumnat envers la nostra feina, però suposo que això és més difícil de veure i encara més de valorar.
Mireu, jo sempre he sigut sincer i exerceixo aquesta professió per pura vocació i també per la influència d’alguns i algunes mestres que he tingut en el meu procés educatiu. Per a mi, és molt gratificant veure com una classe evoluciona, com interioritzen aprenentatges i com posteriorment els utilitzen a la pràctica. També valoro l’esforç i agraïment de moltes famílies, però no puc permetre veure que la visió de la societat cap als i les mestres sigui de menyspreu. Som conscients que una part del futur dels nostres fills i filles depèn d’ells i elles? Potser en algun moment sí, però és més fàcil criticar i “mirar los bous de l’ambarrera” com diem a la nostra terra.
No escric per reivindicar la meva professió, però sí perquè la gent remi a favor, que pugi al carro i que en comptes de maltractar la professió li doni valor, un valor que s’ha perdut, si és que mai l’ha tingut. En molts països, el cos docent és el més important i al mateix temps valorat, ja que són els encarregats de preparar els infants des de ben aviat i sempre en la mateixa direcció, la de l’èxit.
Abans d’acabar, em veig obligat a dir obertament que la professió de mestre/a és preciosa i encara més quan és un somni que tens des de petit com jo, tot i que de vegades hem de viure moments durs, ja que hi ha una càrrega emocional molt gran. Una vegada, una companya veterana em va dir durant els meus primers mesos de docent que em treies la capa de superheroi, que no es pot arribar a tot. Tenia molta raó, però crec que els i les docents mai deixem de lluitar per allò que sentim i estimem, que és la nostra professió.
