La vessant litoral de la serra del Montsià, la muntanya sagrada dels romans o, més recentment, la muntanya de l’aigua -un nom significatiu i premonitori-, i el canvi climàtic confluïxen per explicar per què al Montsià no sap ploure. Si a sobre hi ha cases i carrers en el curs natural de l’aigua, l’ensurt recurrent està garantit.
La serra és una petita alineació muntanyosa, de poc més de 3.500 hectàrees de superfície, que forma part de la serralada Litoral Catalana i està repartida entre els termes municipals d’Amposta, Freginals, Ulldecona, Alcanar i la Ràpita.
Guiats per Germán Solé Micolau i Santi Marsal Vinadé, caps d’observació i de comunicació, respectivament, de l’Observatori de l’Ebre, el Semanari L’EBRE analitza per què al Montsià sempre plou més en menys estona o, en definitiva, sempre rep més càstig que altres comarques -el Maresme seria un altre cas d’estudi- encara que totes estiguen afectades per la mateixa alerta.
“La serra s’alça [fins a més de 700 metres] al llarg d’un traçat paral·lel a la costa. La seua vessant marítima, de tan sols uns quatre quilòmetres d’amplada, recull tota la precipitació que puga caure en esta franja, i queda canalitzada en fort pendent fins al mar a través de nombrosos torrents. Este sol fet fa el Montsià especialment propensa a patir les conseqüències dels aiguats. Quan es donen les condicions meteorològiques idònies, la geografia hi posa la resta”, expliquen des de l’entitat centenària.
I quines són estes condicions meteorològiques, accentuades per la pujada de les temperatures? “La màxima precipitació es concentra a la tardor, quan les condicions d’inestabilitat atmosfèriques són més favorables i el mar es troba encara calent. L’aire humit i càlid en contacte amb el mar és empès cap a terra en situacions de llevantada, trobant una paret [la serra del Montsià] que es veu obligat a remuntar ràpidament. En ascendir, l’aire es refresca i la seua capacitat per contenir aigua en forma de vapor es reduïx. En conseqüència, l’aigua es condensa en forma de gotes”, expliquen Solé i Marsal.
Esta situació es veu agreujada quan a nivells superiors de l’atmosfera hi ha un embossament d’aire fred. Això provoca “inestabilitat i corrents verticals com els que trobem a l’interior d’un recipient amb aigua bullent i, per tant, el creixement de nuvolades molt desenvolupades verticalment, que quan descarreguen ho fan amb virulència”.
La DANA (depressió aïllada a nivells alts), antigament coneguda com a gota freda, com la que va afectar la península Ibèrica a principis de setembre, és un fenomen que típicament provoca les condicions ideals per a desencadenar episodis de pluja intensa. “Se sol situar sobre el Golf de Cadis i impulsa vents de l’est al llevant peninsular. La seua afectació sol ser especialment marcada a la costa valenciana, però depenent de la seua localització exacta també pot afectar Catalunya”, com va ser el cas de l’episodi dels dies 2 i 3 de setembre al Montsià, quan van confluir tres dels quatre ingredients necessaris per a fer mal: unes característiques orogràfiques propenses, circulació de l’est amb aire fred en altura, i un mar calent.
Des de l’Observatori constaten, com han anat fent estes setmanes diferents veus, que el quart ingredient és l’exposició de les infraestructures construïdes per l’home a un perill natural elevat: “Caldria respectar els cursos naturals de l’aigua, però tots sabem que sovint han predominat altres interessos i el resultat de les polítiques expansives de les darreres dècades ha sigut la construcció d’edificacions en zones inundables”.
Canvi climàtic i prediccions
El canvi climàtic està darrere d’algunes dinàmiques meteorològiques que semblen imparables, i tot i que no és fàcil encara vincular-lo científicament a fenòmens que es formen en molt poc temps a escala local, des de l’Observatori abunden en este hipotètic vincle, que sembla poc discutible: “El mar acumula energia calorífica que té la capacitat de transferir- se a l’atmosfera. Un augment global de les temperatures, que a més és especialment significatiu a la nostra regió, redunda en una major disponibilitat d’energia per a provocar fenòmens extrems. Així, cal esperar una major afluència d’estos episodis a mesura que el canvi climàtic guanya terreny”.
I què ens espera en els propers anys? La predicció meteorològica demana una precisió molt alta tant a escala temporal com espacial i els responsables de l’Observatori roquetenc admeten que, a llarg termini, és encara molt poc acurada, “però el canvi climàtic podria estar jugant en contra dels nostres interessos”, afegixen.
Tot i que l’Observatori no es dedica a la predicció, sinó al recull i anàlisi de dades, i malgrat que la precisió del pronòstic meteorològic ha avançat molt darrerament, Solé i Marsal expressen que “probablement encara s’està lluny de poder predir amb exactitud què passarà a escala local” dins un marge de temps que vaja més enllà dels propers dies.
Els científics avisen que “la complexitat dels models físics que descriuen l’estat de l’atmosfera i la seua evolució, la gran quantitat de variables que hi intervenen, i la necessitat d’integrar dades de molts llocs, gairebé tot l’hemisferi, només es poden resoldre alhora que augmenta la potència de càlcul dels ordinadors on es fan córrer els models”.
A més, en el cas del Montsià, les condicions orogràfiques i la presència del Mediterrani, compliquen la precisió del pronòstic fins i tot a més curt termini, a diferència de llocs on és més senzill avançar què passarà. “Si bé la situació a escala regional acostuma a pronosticar-se amb una alta fiabilitat, el fet que les precipitacions intenses caiguen uns quilòmetres més al nord o més al sud depèn de molts factors difícils de controlar i, en ser un fenomen dinàmic, al cap de pocs minuts de córrer el model, pot ser que algun factor faça que el pronòstic ja no siga acurat”, matisen. A més a més, si bé el sistema d’avisos a la població no dixa de ser objecte de millores, els danys materials són difícils d’evitar: “Les construccions que estan ubicades en zones inundables seguiran patint-ne les conseqüències”.
