ARTICLE PUBLICAT AL NÚMERO 53 DE SOLDÓ: INFORMATIU DEL PARC NATURAL DEL DELTA DE L’EBRE
Les persones som ben interessants i complexes, tant si ens mirem en singular (individus), com, sobretot, en plural (societat). Tot i la nostra curiositat vers les persones, els que escrivim aquestes línies som ecòlegs de formació. La qüestió és que, actualment, un ecòleg que no tingui en compte la dimensió humana en els ecosistemes (i fixeu-vos que parlem de dimensió, i no de pressió) estarà obviant el principal motor de canvi global.
És amb aquesta curiositat vers allò natural i allò social, que des de 2022 estem realitzant un estudi al delta de l’Ebre que intenta abordar tant l’ecologia i geomorfologia del Delta com la seva gent. Això, que potser als que sou del delta no us semblarà gens estrany –al capdavall, si alguna frase hem sentit al llarg d’aquest estudi és que “el delta l’ha construït la seva gent”, i així com sovint això es diu de qualsevol societat de forma metafòrica, en aquest cas es diu en sentit literal– doncs en el món de l’ecologia i les ciències naturals en general no és (o no era) tan habitual. Amb tot, d’uns 10 anys ençà, aproximadament, el panorama ha canviat molt i la importància d’un enfocament multi- o fins i tot interdisciplinari a l’hora d’estudiar els sòcio-ecosistemes ha anat guanyant terreny.
Quant a la part natural, ecològica, estem interessats en el paper de la vegetació costanera com a tamponadora o atenuadora de l’hidrodinamisme. En aquest sentit, hem mesurat, en diferents platges del Delta, l’elevació del terreny fent servir GPS molt precisos (amb un error d’1 cm). El resum és que hem observat que les dunes del Delta són altament capaces d’elevar el nivell del sòl respecte a àrees sense vegetació, i que a més amorteixen els canvis al llarg dels anys. És a dir, les zones cobertes de vegetació tenen menys moviments de sorra que les zones descobertes (Fig. 1). En un mostreig semblant, hem comprovat com passa el mateix amb les plantes marines de les badies del Delta: la vegetació submarina també redueix la mobilitat del sediment. Per tant, la vegetació costanera, tant l’emergida com la submergida, pot ser una bona aliada per mitigar els efectes de l’erosió costanera al Delta, a més de ser unes aliades adaptables al nivell canviant del mar i més flexibles que altres solucions més dures (ex. de formigó).
És en aquest context que vam voler començar a complementar les dades ecològiques, que feia anys que mostrejàvem al Delta, amb dades més socials, concretament de percepcions de la població vers els ecosistemes de vegetació costanera. I per què la vegetació costanera? Doncs sobretot per dos motius: primer perquè són ecosistemes que fins fa ben poc estaven poc valorats, o fins i tot eren desconeguts per la població general; segon, perquè per la seva situació marginal –al marge del continent– són ecosistemes molt dinàmics. Amb tot, però, en l’àmbit científic, i com els resultats que us acabem de comentar ja apunten, els ecosistemes de vegetació costanera són altament valorats pels “serveis que ens presten” (en diem serveis ecosistèmics o ambientals) en forma de limitar el moviment de sorres i de la línia de la costa, alhora que proporcionen hàbitat a una munió d’espècies, filtren contaminants i acumulen carboni (motiu pel qual es considera que poden mitigar el canvi climàtic).
Si unim el fet que els ecosistemes de vegetació costanera són tan dinàmics amb què ens aporten beneficis i amb què sovint, i especialment al Delta, formen part d’un intricat sòcio-ecosistema, és fàcil adonar-nos que poden aparèixer conflictes. Al capdavall, la majoria de les poblacions humanes tenim una certa reticència als canvis.
De fet, a la gent en general ens costa adaptar-nos als canvis, però aquesta necessitat de predictibilitat i constància està tan arrelada en el nostre cervell, que fins i tot ha percolat a com entenem els ecosistemes. De fet, les persones, en general, tenim una certa tendència a “venerar” l’estabilitat o equilibri (l’equilibri natural, el “ciclo sin fín”…). Aquesta idea o fins i tot desig d’equilibri és generalitzada també en ecologia i conservació, possiblement pel nostre afany de construir models matemàtics que prediguin els efectes de les nostres accions de conservació en les poblacions biològiques. A més, això està accentuat pel fet que, en els seus inicis, els conservacionistes se centressin a recuperar àrees de bosc madur, primari, on l’estabilitat i l’equilibri hi tenen un paper central.
Amb tot, la idea dels ecosistemes com a sistemes que per defecte tendeixen a l’equilibri estable, si se’ls deixa tranquils, és poc més que una simplificació. Però què passa en ambients “marginals” com els que tenim al Delta? Ambients que estan permanentment en un canvi constant? El Delta mateix és el resultat d’una batalla constant entre el mar i el riu, amb el permís de la vegetació i els assentaments humans que hi ofereixen resistència. Aquests ambients, intrínsecament dinàmics, no compleixen amb les mateixes normes d’estabilitat que un bosc madur i això posa als seus habitants en el paper incòmode d’haver d’anar monitoritzant els canvis contínuament.
En el nostre estudi, ens fèiem dues preguntes principals: quines percepcions té la gent que viu dins i fora del Delta vers els seus ambients de vegetació costanera? I alhora, quina percepció té la gent del Delta cap al dinamisme dels seus ecosistemes i del Delta en si mateix? Per això, entre el 2022 i el 2023 vam realitzar entrevistes presencials i enquestes en línia, a més de 360 persones. Entre elles, hi havia tant veïns com no-residents (d’altres punts de Catalunya, de l’estat espanyol i estrangers). Pel que fa a l’àmbit professional, es va preguntar, entre altres, a treballadors del sector primari i del de serveis (que tenen un pes específic a la zona), a gestors del territori i personal d’administració del Parc Natural, a representants polítics, a personal de recerca científica i a membres d’entitats naturalistes. Pel que fa a l’edat, el 85% dels que van respondre se situaven en la franja dels 30-70 anys.
Inicialment, se’ls va preguntar sobre quins eren els tres ecosistemes que més relacionaven amb el Delta. Després, se’ls va demanar de classificar una sèrie de fotografies de diferents ambients (ex. dunes, arrossars, plantes marines, pinedes, boscos humits), segons si creien que els podem trobar a la zona o no. També es va preguntar si consideraven que aquests ambients resultaven beneficiosos per a la protecció de la costa enfront de les pertorbacions i si en coneixien altres beneficis, com la captura de carboni o la provisió d’hàbitat i aliment per a nombroses espècies. Finalment, se’ls va demanar de classificar com a més o menys naturals cadascun dels ecosistemes mostrats i van expressar la seva visió de futur desitjat per al delta de l’Ebre.
Entre les dades resultants de les entrevistes i enquestes, cal destacar l’alt reconeixement entre tots els participants dels ambients com a propis del delta de l’Ebre, excepte en un cas, el de les plantes marines, que menys persones van identificar com a característiques de la zona, tot i que entapissen grans àrees dels fons de les badies dels Alfacs i del Fangar. De fet, de les prop de 400 respostes a la pregunta “quins són els tres ambients que més relaciones amb el delta de l’Ebre”, cap va fer esment de les plantes marines, mentre que arrossars, platges, dunes, llacunes i aiguamolls van ser els ambients més freqüentment anomenats (Fig. 2). En aquest punt ja vam observar una gran diferència entre les respostes de residents i no-residents: la majoria dels participants en l’estudi que sí que reconeixien com a pròpies del Delta i a més havien estat en ambients de plantes marines eren veïns de la zona (Fig. 3).
Curiosament, la majoria dels participants en les enquestes i entrevistes van afirmar conèixer els beneficis de la vegetació costanera quant a la protecció de la costa davant temporals i l’hidrodinamisme – tant pel que fa a la vegetació emergida, com a la submergida. Concretament, el 75% dels participants, amb una representació similar entre residents i no residents, afirmà ser conscient de la capacitat dels ecosistemes de proporcionar aquest i altres serveis ecosistèmics a la societat (Fig. 4). Aquest resultat sorprèn positivament, ja que estudis anteriors apuntaven certa desconfiança de la població del delta vers els serveis ecosistèmics que pot aportar la vegetació costanera (Roca & Villares, 2012). A més dels beneficis quant a protecció de la costa, els participants també van valorar positivament el paper dels diferents ambients en la provisió d’hàbitat i en el vessant cultural; és a dir, pel seu valor pel que fa a incrementar el seu sentiment de pertinença, connexió amb la natura, o per ser espais on fer turisme (Fig. 4).
Un fet comú entre tots els participants, més exacerbat entre els residents, és el fort sentiment de pertinença i connexió amb el Delta i el desig de “protegir-lo”; encara que això signifiqui coses diferents pels diferents sectors. Les visions diferents dels diferents sectors de residents s’expliquen per la seva cosmovisió o concepció del món (en anglès, worldview). Un exemple és la visió dels camps d’arròs en comparació amb la resta d’ambients (Fig. 5). Mentre que els no residents els perceben com a ambients majoritàriament no naturals, els residents, i especialment aquells residents que es dediquen al sector primari, els consideren semblants a altres ambients com les llacunes, les dunes i les plantes marines, és a dir, els valoren com a naturals (Fig. 5).
Finalment, d’una manera més qualitativa, vam interessar-nos per la visió de futur dels residents del delta. La majoria de persones entrevistades van comentar sentir-se incòmodes amb la impossibilitat de tornar al delta de l’Ebre dels records d’infantesa. Aquest sentiment de pèrdua i d’incomoditat amb els canvis ambientals s’ha anomenat solastàlgia (Albrecht 2005). Així com la solastàlgia a causa de canvis antropogènics és un fenomen relativament nou, en ambients intrínsecament dinàmics, com el Delta, segurament ha passat des que els primers “colons” s’hi van establir. Aquest conflicte entre el fet de reconèixer el Delta com a intrínsecament dinàmic, i, alhora, voler-lo estable, fix, queda clarament palès en les paraules d’un dels entrevistats: “per protegir el Delta primer cal matar el Delta”. És a dir, voler fixar el Delta en un punt, en una imatge concreta, significaria fer-hi intervencions tan dràstiques, que, paradoxalment, portarien que deixés de ser el Delta amb què tots els entrevistats se senten tan connectats.
Tenir aquesta informació és molt rellevant, ja que les visions divergents poden impactar en la manera de gestionar la natura. Qualsevol iniciativa de conservació ha de tenir en compte les percepcions de les persones, sobretot les del territori. De fet, actualment, comptar amb el coneixement i complicitat de la població local és imprescindible per a una bona gestió.
Algunes d’aquestes idees les podeu trobar al cafè Prismàtic que us enllacem a continuació:
Agraïments
Aquesta recerca no hauria estat possible sense la participació de totes les persones participants en les enquestes i entrevistes, a qui agraïm que compartissin amb nosaltres els seus pensaments i opinions de forma desinteressada. Així mateix, agraïm a Carles Ibáñez, Emma McKinley, Rohan Arthur, Teresa Alcoverro, Javier Romero i Xavier Benito la seva ajuda en diferents etapes d’aquest estudi. Aquesta publicació és part de les ajudes PID2020113745RB-I00 i PID2023-151732OA-I00, finançades per MCIU/AEI/10.13039/501100011033 i el FSE+; i el contracte RYC2022-036196-I, finançat per MCIN/AEI/10.13039/501100011033 i el FSE+.
