HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catPersones que cuiden persones

Persones que cuiden persones

En l’article anterior, publicat la setmana passada, explicava de forma compendiada quines àrees de la vida quotidiana atén el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, manifestava una mena de personal declaració d’intencions i feia un reconeixement a un conjunt d’ens, col·lectius i persones que, en una labor conjunta i tan ben coordinada com es pot, fem mans i mànigues per a dur endavant serveis d’atenció personal, grupal i comunitària.

Completant aquell article, he volgut dedicar-ne ara un de sencer a destacar explícitament i fer especial reconeixement a totes aquelles persones, professionals o no, que atenen directament altres persones que ho necessiten. Durant la primera fase de la pandèmia van ploure, merescuts, els homenatges diaris al personal sanitari. Sense voler traure ni una gota de mèrit a tot el personal sanitari i a altres col·lectius -que en tenen, i molt-, aquí vull posar de relleu la labor, més invisibilitzada, del col·lectiu social, una labor pràcticament de cos a cos, una labor que acaba sent també de ment a ment i de cor a cor. Perquè quan tens cura d’altres persones la implicació emocional és molt intensa, dones i reps a la vegada, acabes sentint amb l’altra persona.

Estic referint-me de manera específica a les persones, grans professionals, que en centres residencials o centres diürns estan atenent persones grans, persones amb discapacitat intel·lectual o física, persones amb malaltia mental, infants i adolescents que han necessitat la tutela de l’administració, joves que migren sols, persones amb addiccions, dones víctimes de violència, entre molts altres serveis. I també a les persones dels equips bàsics d’atenció social que atenen totes aquelles persones amb necessitats que truquen a la seua porta i, en estreta col·laboració, les persones que fan servei d’atenció domiciliària (SAD) amb gran dedicació i professionalitat, les persones que atenen necessitats alimentàries, habitacionals i de tot tipus, derivades de la pandèmia. I, per extensió, vull recordar també el gran paper que estan fent les persones que assumixen cures dins de la llar familiar, de forma no professional, però igualment eficaç i necessari.

En el context de crisi que hem tingut i tenim totes estes persones abocades al servei han trobat una dificultat afegida a la gran labor personal i social que ja estan fent habitualment. A més, en la primera fase de la pandèmia de la Covid-19 van haver de treballar amb escassetat d’equips de protecció individual (els anomenats EPI), amb la temor del desconeixement profund de què era allò a què s’estaven enfrontant, amb la pressió d’unes necessitats desbordants, amb el retard en l’assistència sanitària (també desbordada), amb manca de preparació, amb desconcert creixent, amb sentiments de pèrdua i de dol mal gestionat… En aquella situació, però també ara (quan ja ens sentim amb més preparació), la seua funció ha tingut i té un punt extra de dedicació i de mèrit.

Igual com el personal sanitari, totes estes persones que cuiden persones no volen ser herois ni heroïnes, simplement volen poder fer bé la seua faena. I que el seu treball estiga més reconegut i dignificat, entre altres coses amb unes condicions i uns salaris més dignes i més d’acord amb altres professionals que fan funcions equiparables.

Quan de vegades em pregunten -com a ciutadà que té opinió social- per què necessita Catalunya poder disposar de l’import dels impostos que genera, responc que per a coses concretes i justes com esta: per a poder finançar millor els serveis que cuiden persones i que, en conseqüència, la professionalitat social puga rebre un tracte i un salari més dignes, i per a fer, en definitiva, millors polítiques socials que repercutisquen en el benestar de tota la població.

Marius Pont Fandos
Marius Pont Fandos
Psicòleg, filòleg i historiador
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

14 + = 17

Últimes notícies