PIB, PIB hurra!

El PIB, sigles que volen dir Producte Interior Brut. Segons el Front Monetari Internacional (FMI) el PIB mesura el valor monetari dels béns i els serveis finals, que són comprats per l’usuari final, produïts en un país en un període de temps determinat (per exemple, un trimestre o un any).

Any rere any (i ja van unes dècades) els catalans suporten una pèrdua constant als voltants del 8 % del seu PIB. Aquesta circumstància econòmica adversa suposa un llast que dificulta la capacitat per emprendre inversions i compromet (de quina manera!) la qualitat dels serveis públics de Catalunya.

Amb les darreres xifres disponibles (any 2019), el conjunt de contribuents catalans va aportar uns 64.000 milions d’euros a la borsa impermeable de l’Estat espanyol. I Catalunya va rebre, en inversions i serveis, 43.800 milions. Segons simple l’operació matemàtica (que em va ensenyar a fer la madre Montserrat a les Teresianes de Tortosa), on el minuend és 64.000 i el subtrahend és 43.800, la diferència o resta és 20.200. Si aquesta xifra, a partir d’ara el factor 1 (com em va ensenyar Don Tomàs a Sant Lluís), es multiplica pel factor 2 (que són els anys, per exemple, 10) el producte (resultat de la multiplicació) serà de 202.000 milions, astronòmica xifra que s’ha quedat, durant l’última dècada, a l’esmentada borsa impermeable de l’Estat espanyol. Si amb aquestes dades féssim un sil·logisme (forma de raonament deductiu que consta de dues proposicions com a premisses i una altra com a conclusió, i que em va ensenyar el professor de filosofia de PRE Universitari a l’Institut Enric Simó) trauríem la conclusió que el tracte fiscal que rep Catalunya és In sæcula sæculorum (locució llatina que vol dir pels segles dels, i que em va ensenyar mossèn Giner a la Immaculada de Jesús) és del tot inacceptable.

A finals de l’any 2022 Euskadi era l’autonomia (?) més rica per càpita, malgrat l’empenta afavoridora des de tots els mitjans haguts i per haver de Madrid, que és la segona comunitat (Estat?) més rica.

Els economistes experts diagnostiquen el bon estat de salut econòmica/social dels “amics” bascos per: 1) tenir menys immigració, 2) tenir més ajuts públics i 3) tenir més baix el cost de la vida. Tres paràmetres fonamentals que fan augmentar la productivitat als “germans” del País Basc, sinònim d’incrementar el PIB. I hi podríem afegir un quart factor o paràmetre a la bona salut econòmica/social dels del nord d’Espanya que tots podem imaginar però millor no esmentar.

El señor Calvo (professor d’Educació Física a l’Immaculada) quan acabava les classes de gimnàstica tocava el xiulet (l’únic esforç respiratori que feia durant la seva hora de feina, sempre amb el cigarret a la boca) i deia: “PIB, PIB… al vestuario!!”

La política fiscal no es pot desendollar dels efectes d’un model que en penalitza uns i n’afavoreix uns altres. Una cosa és ser solidari (i ens hauríem de preguntar el perquè cal ser-ho) i l’altra és ser “gilipolles”. Salut.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

78 + = 87

Últimes notícies