Es veu que de ben petita, Maika ja tenia clar el que volia ser de gran. En el col·legi nacional Calderón de la Barca, on va estudiar de joveneta, ja li sortia en els tests d’orientació laboral que hauria de fer alguna tasca de servei públic. La més gran de tres germans volia ser policia. Els seus pares, ell funcionari de la Diputació i ella bordadora, mai li van ficar cap entrebanc. Al contrari, va ser el seu pare qui la va animar a presentar-se. En uns temps on era del tot estrany que una noia es vulgués dedicar a treballar en un cos de policia, la van empènyer a seguir la seva vocació.
L’any 1985 va ser la segona promoció de Mossos d’Esquadra. S’hi van presentar 10.000 aspirants. També va ser la primera promoció en què hi van entrar dones: 45 en tota Catalunya. I Maika s’hi va presentar i va entrar al cos.
Quan em conta les seves experiències, em diu que en la seva formació a l’acadèmia sempre es va trobar acceptada pels seus companys i mai hi va tenir cap entrebanc.
Va ser en el dia a dia en començar a treballar, quan va tenir lloc la primera anècdota: l’uniforme de les mosses era una faldilla-pantaló del tot incòmoda i gelada. Ella mateixa, i algunes companyes, demanaven pantalons als seus companys per fer les guàrdies algunes nits més fredes. Algun retret van rebre per no portar l’uniforme reglamentari femení fins que en poc temps les van deixar “dur els pantalons”.
Al principi, al carrer es trobaven amb tanta gent que les animava i admirava, com alguns que qüestionaven la seva tasca. Però ella sempre se’n va sortir en valentia i mà esquerra.
Potser els temps més durs de la seva vida professional van vindre quan van néixer els seus fills: la conciliació de la vida professional d’un treball en torns de matí, tarda i nit, no ho feia fàcil. Tot i que el seu marit, policia local, tenia torn fix, van haver de buscar una persona que els ajudés amb els nens. Recorda les dificultats de cobrir les festes i sobretot les vacances. I tot i això, se’n van sortir tan bé, que un dels seus fills també ha volgut ser policia.
Quan mira enrere, em confessa que recorda la il·lusió del primer dia, que va mantindre durant tota la seva carrera. Encara en els moments més durs (persones desaparegudes, morts, etc.), aquesta empatia amb els altres i la voluntat de servei és el que més l’ha omplerta en la seva trajectòria.
Com a caporal, sap que encara hi ha coses a millorar: els trasllats o la formació més propera geogràficament.
Però Maika, pionera en el seu moment en un àmbit difícil com és un cos policial, em diu convençuda: “No hi ha límits. Els límits els poses tu”.
