Fa una estona, a la consulta del psicòleg, plorava. Potser a alguns (molts?) això vos pareix lo més normal del món. Però jo soc nou en el ram. El ram dels que van al psicòleg, vull dir. Bé, de l’altre ram gairebé que també perquè, de fet, tampoc recordo quina va ser l’última vegada que vaig plorar davant d’un home.
No tinc un motiu clar i específic pel qual vaig al psicòleg. O encara no l’he acabat de descobrir. He anat acumulant capes: por de la mort d’éssers estimats, por d’oblidar com funcionava este personatge (el jo) que he construït cap a fora, por de no reconèixer-me, por de no agradar, por d’avorrir, por d’aïllar-me, por de l’apatia, por de no sentir, por d’evitar sentir per no patir. I podria seguir fins al final de la columna.
No espero que Rubén, aquest home amb molt menys cabells dels que apareix a la seva imatge de whatsapp, que es descalça quan necessita reconnectar i que té de soci un pit bull que només fa que dormir a la consulta, em solucioni la vida. Però posa damunt de la taula peces d’un gran puzle que mai acabarà d’encaixar. Tinc els músculs de l’autoreflexió molt encarcarats per la manca d’ús, així que una mica de gimnàs del de cap a dins és, per a mi, una benedicció.
Un detall important: vaig a la privada i pago. De fet, hi vaig menys del que el psicòleg em recomana perquè soc bastant rata i em costa afluixar els diners. I sé que anar-hi em va de meravella. Però ni així.
Però què passaria si anés just per arribar a final de mes? Me’ls gastaria? Probablement no. Llavors llegeixo que un recent estudi del Defensor del Poble diu que la ràtio de psicòlegs a la sanitat pública espanyola és de sis per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa n’hi ha 18 de mitjana, el triple. Aquí, la salut mental la devem deixar en mans de Messi, la verge, una Estrella… o de qui se la pugui pagar.
 això vos pareix lo més normal del món){kind=link}