Aquests darrers anys estem assistint a la més estricta política de ficció, des de l’àmbit més municipal fins a la plana nacional i internacional. Sabem que la ficció no és nova i que els polítics sempre han utilitzat qualsevol arma i qualsevol tema per crear la seva pròpia estratègia política, i el seu relat. Però l’ús de les xarxes socials esdevé, encara més, en un circ on no hi ha límit d’aforament i on tothom pot veure els domadors, malabaristes i versions casolanes de Houdini.
El relat es construeix a base dels portadors de la veritat. Perquè tots juren i s’abanderen de tenir-la i d’explicar-la, i els espectadors d’aquestes obres amb girs de guió inacabables han de decidir amb qui es casen. Una recerca impossible que fan que t’empassis tots els miratges d’uns i altres.
I aquí és on hem d’entrar els periodistes. Som nosaltres qui hem d’explicar que n’hi ha de cert en el rugit de les feres. Unes bèsties que tenen els seus propis antagonistes de la professió que ajuden a construir els seus relats. Així, els ciutadans no només han de destriar entre polítics que menteixen sinó que a més, han de destriar quin mitjà diu la veritat més verdadera, ja que l’absoluta la trobaran mai.
Els professionals que vetllem per la credibilitat de la professió hem de saber distingir-nos dels pseudoperiodistes. El Col·legi de Periodistes, com a institució, té un gran repte amb això. Ens hem de posicionar, defensar la professió i explicar qui està fent malament les coses. Cal anar en contra també dels cacics i empresaris, que molts cops no són periodistes i van en contra dels nostres interessos.
