HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catPortem verí a la butxaca

Portem verí a la butxaca

Hi ha una escena que m’irrita profundament i amb la qual em trobo gairebé cada dia: entrar a un transport públic, per exemple, al metro, i veure que pràcticament tothom està semianestesiat mirant la diminuta pantalla del seu telèfon mòbil. També m’irrita ser en una cua -posem pel cas, al supermercat- i que l’acte reflex de molts sigui treure el mòbil mentre espera, només per matar el temps. I m’irrita, i això sí que no ho puc suportar, la gent que pel carrer utilitza el mòbil mentre camina. Tot plegat m’irrita perquè crec que ens defineix i ens condiciona -i sobretot, ens definirà i ens condicionarà- com a societat, com a espècie. M’irrita perquè en la gran majoria de casos només traiem el mòbil per matar l’avorriment, i ens passem l’estona actualitzant, d’una forma preocupantment mecànica i automàtica, el Twitter, l’Instagram o el Facebook. I m’irrita perquè jo també he sigut protagonista de cadascuna d’aquestes escenes que acabo de descriure.

Fa unes setmanes vaig signar un pacte amb mi mateix. Ho vaig fer, com Leo Messi, en un tovalló de paper, perquè estava en un bar i ningú portava cap llibreta -ves per on, ara tot ho tenim al mòbil-. En aquest contracte em comprometia a posar fi a tots aquests tipus de comportaments: des de deixar d’utilitzar el mòbil al metro o al tren -només en casos justificadament necessaris-, fins a evitar mirar el mòbil de bon matí, just quan em desperto.

Fa uns mesos, en un article brillant, el periodista Andrea Rizzi deia: “A través de les pantalles ens poden arribar estímuls extraordinaris, abans inassolibles. Però les pantalles també maten la nostra atenció a allò que ens envolta, i ens porta a una perillosa espiral que ataca la nostra imaginació, la concentració, l’empatia. Tot plegat ens aboca al risc d’acabar perdent no només la bellesa abundant que es desprèn de la vida real, també ens catapulta a perdre’ns a nosaltres mateixos”.

De moment, crec que només he arribat a una conclusió des que utilitzo menys el mòbil. I la penso gairebé cada dia, cada cop que pujo al metro i observo tothom del meu voltant enganxat a la brillantor del seu smartphone: vistos així, ens veiem tan vulnerables, tan dòcils i tan tristament iguals que esgarrifem.

Francesc Millan
Francesc Millan
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 82 = 86

Últimes notícies