Parlar amb la gent ha de ser un acte de respecte mutu, i encara més si es fa des de la cortesia, un dels pilars de l’educació i que també ha de ser-ho de la societat, o almenys així hauria de ser. Quan veig en qualsevol acció quotidiana del meu dia a dia que una persona no ho fa, em ve al cap que la societat en la qual vivim no funciona i que cada cop està més lluny de funcionar. Parlo de simples gestos d’amabilitat i respecte, com poden ser el fet de saludar, donar el bon dia, ser puntuals, no crear situacions de crítica destructiva o simplement donar les gràcies.
Fa uns quants dies, estava a l’escola i vaig decidir observar, només observar, per tal de veure quines accions entraven dins del barem de cortesia o no. La veritat és que em vaig sorprendre, ja que normalment no m’hi fixo, però els meus alumnes sempre diuen “bon dia” o “bona tarda” quan arriben a l’escola, o “gràcies”, quan se’ls ha donat ajuda o material, la sensació va ser brutal. Va ser-ho pel simple fet que ha estat un aprenentatge totalment involuntari, ja que jo no els obligo a fer-ho, però jo ho faig. Com ho faig? Soc el primer a dir “bon dia”, “gràcies”, “salut”, ser puntual o simplement desitjar un bon cap de setmana o vacances. Sembla una cosa molt simple, però el fet de predicar en l’exemple és fonamental per tal d’apostar fort per qualsevol aprenentatge transferible, en aquest cas, sense forçar-ho.
Vaig continuar observant i vaig veure la naturalitat amb què ho deien i actuaven. No em vull penjar cap medalla amb això ni molt menys, perquè de ben segur que la majoria de les nenes i nens ja ho havien interioritzat des d’altres contextos com el de casa seva. El que vull reivindicar són dues coses ben clares, la primera és el fet de predicar amb els nostres pensaments, ser models i donar exemple. És evident que si jo li dic a una alumna de la meva classe que ha de dir gràcies quan li dono una cartolina no vaig per bon camí, però si veu que jo, la seva mare, el seu pare o el seu germà ho fem, probablement entendrà de què va el tema i ho farà. Per altra banda, vull reivindicar una vegada més la família, que almenys per a mi crec que és el context més potent que hi ha per a l’educació del nostre jovent. Al cap i a la fi, nosaltres solem actuar com ho fan els nostres pares i mares, o almenys de manera semblant. La personalitat i la manera de ser d’un/a mateix/a es crea dia a dia, agafant els models que tenim més propers, siguin bons o dolents. Arribarà un dia que ells i elles tindran la capacitat de polir-se i modelar la seva manera de ser, però fins al moment, amb uns models de respecte i educació, molta feina està avançada, per tal d’avançar cap a una societat carregada d’esperança.
