Els governs locals i supramunicipals estan acabant de perfilar aquestes setmanes els seus plans de govern, on es concretaran les accions específiques que duran a terme, amb un sistema d’objectius a aconseguir, recursos a assignar-hi per fer-hi front, i finalment un sistema d’avaluació per retre’n compte a la ciutadania a posteriori. És la concreció pràctica també de diferents voluntats programàtiques, basades afortunadament cada vegada més en principis democràtics i participatius. És l’hora que la teoria política esdevingui realitat pràctica. És propi, certament, de tots els governs, però on això té una component més clara, més evident, i més fàcil de copsar-se i d’avaluar-se és al món local.
En aquest sentit ens trobarem arreu línies estratègiques molt singulars, molt pròpies de cada comunitat local o de la demarcació, i algunes més comunes, més manta vegades citades en la mesura que formen part d’objectius pendents de fa temps que es repeteixen per no assolits en el passat.
També a nivell supramunicipal. Aquí, i en una altra escala, però el mateix, la mateixa dinàmica. Sovint fins i tot es podria dir que més enllà d’algunes accions estratègiques concretes, singulars, la resta de línies són més o menys similars. Al món local fet i fet fa anys que tenim diagnosis clares sobre els reptes pendents, el que més costa és posar-hi fil a l’agulla, per causes ben diverses però que ens situen al punt inicial constantment. A més, en els darrers anys s’hi afegeixen noves realitats a les quals cal posar-hi solucions. En aquest sentit, i a les Terres de l’Ebre, es podria citar els ara ja clàssics estudis sobre la realitat socioeconòmica complexa del territori o les negatives projeccions d’evolució demogràfica de determinades poblacions i comarques, per esmentar els més rellevants en els darrers temps. Però més enllà de la diagnosi, de la definició, cal passar a l’acció. I ara, en clau local o territorial, segons quin costa a la seva deguda escala, és hora de definir-ne objectius concrets que coadjuvin -afrontar-ho de ple és més global i complex en molts casos-, a mitigar molts d’aquests assumptes estratègics.
No prendre aquestes decisions amb rigor avui seran herències complexes demà, perquè avui els robots que poden suplir moltes funcions rutinàries, sense valor afegit qualificat, són una realitat palpabe
Aquestes reflexions em venen al cap arran de la celebració aquesta setmana al nostre país del Smart City Expo World Congress. Efectivament, a la ciutat de Barcelona aquests dies hem pogut assistir a la presentació d’algunes de les novetats que en una matèria tan dinàmica i evolutiva com aquesta estan a l’avantguarda en aquests moments. Així, s’identifiquen múltiples casos ja provats de noves disrupcions tecnològiques que sens dubte aporten des de l’eficiència, la mobilitat, la connectivitat, l’estalvi energètic, la robòtica…solucions a alguns dels reptes que avui tenim plantejats, però també solucions molt senzilles que la tecnologia ens ajuda a millorar d’una forma creixent. En aquests temps que vivim la tecnologia, en allò bo o en allò que no ho és tant, ens ofereix possibilitats que no podem inobservar. És més, ens ofereix oportunitats que els gestors i els electes en l’exercici de les seves responsabilitats han de conèixer de primera mà. Hi ho han de conèixer per la senzilla raó que moltes de les concrecions polítiques i inversions que es projectin i s’executin ara tindran un període d’amortització o un cost temporal concret en els propers anys, i en canvi coses que avui poden semblar llunyanes en molts pocs anys seran una realitat òbvia. Hi penso per exemple quan segur que en molts plans i programes hi apareix -totalment encertat d’altra banda- la necessària aposta per la modernització interna del funcionament dels nostres governs locals. Assistim a un període de molts relleus generacionals a les nostres administracions i per tant és l’hora de dibuixar -quina gran oportunitat- l’administració interna del demà -bàsic per a la governança-, però per això hem de pensar en quins seran de manera immediata els llocs clau, però també quins seran redefinits i quins altres fins i tot la intel·ligència artificial i la robòtica substituiran de ple. No prendre aquestes decisions amb rigor avui seran herències complexes demà, perquè avui els robots que poden suplir moltes funcions rutinàries, sense valor afegit qualificat, són una realitat palpabe. O també, per continuar exemplificant, com podem utilitzar i invertir en tecnologia per fer molt més eficients determinats serveis públics: enllumenat que només funciona en casos concrets quan la tecnologia indica i no a través d’un mer controlador automàtic i que a més s’alimenta naturalment amb el consegüent estalvi energètic, o sistemes de reg que s’activen només quan cal segons necessitats i controls d’humitat i no només en una determinada franja horària -plogui o faci sol-, o contenidors de residus orgànics que només són buidats quan la seva capacitat és plena, i no cada dia de forma rutinària, és a dir, només si fa falta. I tot això per no parlar de la connectivitat tecnològica, i la mobilitat, i de com la fibra òptica, la tecnologia, i les xarxes eficients i sostenibles de telecomunicacions d’informació, i de comunicació de persones, són un valor clau per lluitar contra el despoblament territorial, tot ajudant a la creació d’oportunitats al territori.
És per tot això que esdevé necessari que la tecnologia, des de la seva visió més transversal, impregni aquests temps l’esperit d’accions i programes, alguns més complexos i altres mesures més modestes, de la nova governança del segle XXI. És a dir, de la gestió i la política de la cosa púbica d’aquests nostres dies.
