Sempre he entès que responsable no vol dir només “encarregar-se de…” sinó també “respondre de…”; acceptar aquesta doble condició que comporta l’exercici d’un càrrec, d’una funció. Més, encara, quan aquest és públic.
Massa sovint, uns i altres hem assumit que en tot allò que fa referència a la gestió del que és públic el control i el rigor tenen poca incidència, fent vàlid aquell refrany que diu “el que és de tots és de ningú”.
Faig aquesta reflexió amb motiu de la situació a què ens hem vist abocats en el tema de les infraestructures sanitàries (obres al Verge de la Cinta i terrenys per a un nou hospital universitari de les Terres de l’Ebre) després de tres anys de lluita, reunions, propostes, mentides i enganys que ens han portat a un carreró sense sortida, mancat d’alternatives i havent gastat uns diners, públics, pels quals ningú respon.
Si els que declaren la guerra enviessin els seus fills, s’ho pensarien molt, si els que gestionen el diner públic haguessin de corregir errors seus amb el seu patrimoni, també s’ho pensarien molt. Desgraciadament, ni uns ni altres van a la guerra ni responen del que no han fet com calia. Mentre això passa, però, tenim guerra i els irresponsables continuen prenent decisions sense donar cap raó. Per desgràcia, vivim en una societat on la manca d’esperit crític ho acaba per normalitzar tot sense anar més enllà dels fets: Al País Valencià, la DANA provoca 277 morts, milers de damnificats i Mazón continua “treballant” per València i els valencians; a Catalunya, la gent ha de caminar per les vies perquè els trens de rodalies no funcionen per manca d’inversió i de manteniment mentre ens gastarem mils de milions en armes incrementant notòriament la despesa militar. I, a les nostres Terres, després d’anys de reivindicació per una sanitat pública com cal, ens trobem “vivint en precari”.
Com hem arribat fins aquí? És la pregunta que ens hauríem de fer tots, més enllà de les queixes que puguem formular i de la constatació d’uns fets que ens porten a tornar a la casella de sortida, després de tres llargs anys, com si es tractés d’un joc de taula.
Les coses no passen perquè sí, l’atzar sol tenir un paper poc rellevant en determinades situacions i circumstàncies. Normalment, les coses passen perquè algú fa que passen o que no passen, i aquest algú té noms i cognoms i una representació política concreta: la dels qui li han confiat el càrrec. No sabem si, a hores d’ara, aquests qui van confiar en ell/a li han demanat algun tipus d’explicació o si aquests se sentiran exonerats de llurs responsabilitats perquè, al cap i a la fi, ells “obeïen ordres”. Sigui per un motiu o altre, el fets són tossuts i contundents i les conseqüències les estem pagant qui menys ho mereix. Els terrenys actuals no són adients i en caldrà comprar uns altres, i, això suposa més temps i més despesa. El projecte de remodelació i millora del Verge de la Cinta no és viable a causa de les troballes arqueològiques, un fet del qual ja estaven advertits, i, caldrà fer-ne un altre amb el corresponent increment de despesa i incompliment dels terminis establerts, mentre els usuaris, malalts, i els professionals de la salut esperen que la seva situació millori.
Si hom demana explicacions, uns et diuen que ells “no hi eren”, i és veritat, i els que hi eren i ja no hi són però volen tornar a ser-hi s’han sumat, sense vergonya, al carro de les reivindicacions del que no van dir ni fer quan hi eren.
“El mal ja està fet, cal mirar endavant”, diuen altres, però el silenci ens fa còmplices i, com diu la dita “qui no coneix la història porta perill de repetir-la”. Hem d’evitar la repetició i per fer-ho cal conèixer els fets, les causes i causants. No fer-ho és tant com dir “Aquí no ha passat res i ningú en té la culpa”. Passat el temps, es perd la memòria.
Sembla que no n’aprenem, que ningú vol “incomodar” ningú, que no hi ha hagut mala voluntat, faltaria més, i que tot en aquesta vida té solució. Però si ens posem en la pell dels malalts i dels professionals que han de treballar en condicions prou precàries, si els nostres fills haguessin d’anar a la guerra, no ho veuríem igual, seríem més exigents, demanaríem responsabilitats i tindríem memòria a l’hora d’anar a votar. No repetim errors!
