HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catQui molt parla, moltes n’erra

Qui molt parla, moltes n’erra

Al meu poble quan un xiquet menut no es portava bé i feia parlar, els iaios solien advertir-lo: “serva dret, o te tocarà lo timó a terra”. Una expressió molt marinera, a la que solia seguir algun clatellot si el xiquet en qüestió persistia en la seva actitud.  Hi havia una altra frase que recordo molt, que s’aplicava a alguna persona que no anava pel camí considerat correcte: “vas més tort que el ganxo de proa”. Estar “al xicote”, volia dir que ja n’estaves al cas i posar “ull al marbre” significava estar amatent, vigilant.  I si no estaves content, “bon vent i barca nova”. Els tasta olletes “calen a tot peix” i una mica “emboliquen el palangre” D’excuses, poques que “qui és bo per al rem, és bo per a la vela” i qui “vulgue peixet que s’arremulle el culet”. Si les notes empitjoraven anaves “de recules com els crancs” i ja se sap que al final “el peix de torrar, a banda”.

El vocabulari mariner era especialment ric en frases fetes i expressions. Però també n’hi havia força a  la part pagesa.  Et preguntaven  si portaves “la carxofa torta” quan tenies un mal dia o estaves emprenyat i si et passava alguna cosa no desitjada et soltaven un lacònic “qui no vulgue pols que no vaigue a l’era”. Els xiquets anàvem a “córrer-la” pels horts, que “qui més corre, vola”. I encara que dissimulessin “voltant, voltant, feien cap al solc”. Després ens menjàvem els fruïts entre risses i advertiments: “figa palpada, figa menjada”. En arribar a casa “cansats com una xufa” te podien castigar, perquè  “l’arbre, de menut s’adreça”. Però tot se perdonava, ja que els xiquets són “més tendres que la flor de la carabassera”.

Els qui eren una mica tropells tenien “la vista als dits” i els maniosos “més delicats que un tito” i el fart “menja més que una revolta de riu”. Les noies amb un caràcter excessivament dolç semblaven una “figa blana”. Recordo que  als mal endreçats els deien “desjectes” i solien anar “fets uns sigineros”. Als més espavilats “les picardies no els deixen créixer”. Els valents “cauen de cul” i fer-la molt grossa era “fer-ne una com un cabàs”. El dement “se’n va com un cistell”; el tossut és un “cap de tòtina” i un “capsot” que “no vol baixar del burro”. “De pillo a pillo, se la peguen”. “Com més serem, més xalarem”. El sabut “pareix set sabers”, encara que a tu et pugui “semblar un borinot” ja que mai pots “aclarir  ni un gra de sal”. “Qui va pel món, navega” i quan arribes a un lloc inhòspit sembla “un mas robat”. “Qui espera, delera”.  De vegades més val resignar-se “coto barraca i paciència”. Si tant t’hi fa “aire, que vol dir vent”. No t’emprenyis i no “tires el carro pel pedregar” i “si et pica, rasca’t”, que quan “estarem al ball, ballarem” encara que “fem safrà”.  Però ves en compte que “qui vela, poc matina”.

Als nostres pobles es deien centenars i centenars de modismes, dites i refranys: “quan neva a la serra, oli a l’engerra”;  “gavines a l’horta, encen el foc i tanca la porta”; “Montsià en capell, guardat d’ell”; “qui no ve de raça, o en fa poc o en fa massa”; “el que és de Déu, a la cara es veu”; “muts i a la gàbia”; “qui tot ho vol, tot ho perd”; “sempre plou quan no hi ha estudi”; “una ma renta l’altra i les dos la cara”; “del que no n’entengues, ni en compres ni en vengues”; “faena fuig, caldero vine”; “fa un sol que bada les pedres”; “set cabassos, catorze onces”; “qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla”; “les pluges de gener, al camp sempre van bé”, “lo llevant porta l’aigua per davant” …

Podríem escriure pàgines i pàgines amb els refranys dels nostres iaios. El cert és que abans hi havia una dita o un refrany per a qualsevol aspecte de la vida. Els vells, n’amollaven una darrera l’altre. Eren petites píndoles de saviesa popular, que pràcticament han desaparegut de la nostra parla. També paraules molt genuïnes que malauradament s’estan perdent Potser algun dia, haurem de començar a considerar que normalitzar tot un idioma, de vegades, també pot comportar la destrucció de certes identitats. I “acabem que és tard i vol ploure”.

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

4 + 3 =

Últimes notícies