Redescobrir Tortosa

El passat mes de juliol, Josep Bayerri Raga, en un article molt esclaridor, parlava de la Tortosa dels últims anys, de com canviaven els temps i les persones a l’hora de decidir amb el seu vot el futur d’una ciutat. És de suposar que els lectors de les Terres de l’Ebre van coincidir plenament amb tot allò exposat per Bayerri. Personalment l’article em va fer molta il·lusió, ja que des de fa, aproximadament, dos anys i gràcies als bons oficis de Ricardo Gascón i Jesús Tibau m’he fet membre del col·lectiu de diLLUMS d’Art al Forn i com a tal assisteixo regularment, un cop al mes, a Tortosa i m’ha sorprès els canvis experimentats per la ciutat i en la gent. Jo recordo, de menut, als anys 50 i 60 del segle passat, quan amb la mare visitava Tortosa per problemes mèdics i també, anant a comprar per les botigues de l’actual avinguda de la Generalitat. Tortosa era en aquella època  la ciutat dels metges i del comerç. A part d’això, de ben jovenet, amb els companys de classe, m’examinava de batxillerat a l’Institut Joaquim Bau del carrer Montcada i com que era un mal estudiant, els setembres la visitava novament.

Llavor Tortosa, i Bayerri ho explica molt bé, tot i la nostra jovenesa, sí que la trobàvem un xic tancada, amb abundants capellans pels carrers. Encara recordo la Confirmació, a la Ràpita, del bisbe menorquí i anticatalanista Manuel Moll, que, com l’Església tortosina d’aquells anys, no tenia precisament aires de llibertat. A part d’això, tots sabíem que pertanyíem a la comarca de Tortosa. Encara recordo la meva àvia de Tivenys quan ens deia: “Natros som de la comarca de Tortosa”. Lo de Baix Ebre i Montsià encara estava una mica lluny.

“Qui s’emporta la palma d’aquesta obertura és el col·lectiu de diLLUMS d’Arts al Forn. El primer dilluns de cada mes ens reunim de forma familiar per a parlar, xerrar, discutir sobre diversos temes.”

Passava aleshores que, efectivament, Tortosa era una ciutat tancada, molt comercial, això sí, però fins i tot a la gent la consideràvem no solament tancada sinó que a la mateixa ciutat la trobàvem burgesa. Això canviava quan tractaves personalment els tortosins, i vèiem que era gent com nosaltres, en aquest cas, com els rapitencs, i aquest distanciament mental, ho feia, ni més ni menys, la política franquista, que ja aleshores feia tot el possible, fins i tot, per a separar i allunyar pobles germans. Una cosa era la gent del carrer, la de la vida quotidiana i una de molt diferent i distant, la Tortosa oficialista anticatalana i addicta al règim. A tot això, s’incrementava que els habitants del Delta sabíem que el terme municipal de Tortosa era un dels més grans de l’Estat -si no vaig equivocat, el segon, després d’un poble de la província de Badajoz- i vèiem que urbanísticament, fins i tot moralment, la gent estava completament abandonada. Només calia passejar pels carrers de Camarles, Jesús i Maria, la Cava i Sant Jaume per a confirmar-ho. Aquests fets provocaven a la vegada un distanciament mental amb Tortosa.

Amb la mort del dictador i la seva miserable dictadura, Tortosa va experimentar uns canvis notables i va obrir-se a la resta del territori. No em vull allargar, però citaré alguns fets que parlen d’aquesta obertura. A les primeres edicions del premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, Gerard Vergés baixava a la Ràpita com a membre del jurat de forma totalment desinteressada, i no solament això sinó que ell mateix, Ignasi Blanch, Jesús Massip, Ramon Miravall, Manuel Pérez Bonfill, Carles Sánchez Pastor, Leonardo Escoda, Joan Panisello, Jaume Rocamora, Joan Josep Murall, Ferran Bel… van col·laborar amb els seus treballs literaris amb la revista cultural rapitenca Tresmall de forma, també, desinteressada. Tots ells tortosins i oberts entusiàsticament al territori. Més encara, el passat mes de febrer vaig ser convidat per la biblioteca Marcel·lí Domingo a donar una conferència sobre la relació d’Arbó amb Tortosa, amb la joventut d’altres països que Tortosa ha acollit. El passat juliol, Tortosa va acollir els World Sport Games amb 3.000 esportistes  repartits entre altres poblacions de l’Ebre. A la Ràpita vaig conèixer esportistes d’Eslovènia que parlaven d’una Tortosa ‘europeista i humana’. Tortosa es va obrir no solament a l’Ebre i la resta de Catalunya sinó a tot el món. El mes de novembre la biblioteca tortosina celebra les jornades del Patrimoni Literari Ebrenc i han convidat per a participar-hi a diversos intel·lectuals ebrencs d’altres ciutats.

Però, sense dubte, qui s’emporta la palma d’aquesta obertura és el col·lectiu de diLLUMS d’Arts al Forn. El primer dilluns de cada mes ens reunim de forma familiar per parlar, xerrar, discutir sobre diversos temes. Personalment, aquesta obertura ens ha permès enfortir els lligams amb Tortosa i la relació personal que tenia amb amics que només ens vèiem ocasionalment en actes culturals. És el cas de Joan Panisello, Xavier Aragó, Emgdi Subirats, Tomás Camacho, Manel Ollé, el doctor Gutiérrez Palau… i també m’ha permès conèixer gent d’una gran vàlua intel·lectual com el pintor Fernando Ferré, les poetesses Montse Boldú i Montse Pallarés, els professors Sisco Lahosa i Màrius Pont, els escriptors Baltasar Casanova, Angel Martí i Ramon Chordá; Irene Prada, Esther Galindo, Núria Menasanch…., i tants altres.

Independentment d’això, i sense posar-me on no em demanen, crec que l’Ajuntament de Tortosa s’hauria d’abocar en la instal·lació d’indústries no contaminants i respectuoses amb els medi ambient amb la conseqüent creació de llocs de treball.  Si volem un territori fort cal que Tortosa sigui forta.

Eduardo Sanchez
Eduardo Sanchez
cronista cultural
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 7 =

Últimes notícies