Jean-Luc Aschbacher i Christian Arson eren dos productors de porno gai que a principis de l’any 2000 van patir la irrupció dels continguts gratuïts que oferia internet. “Ells ja eren pedòfils, però a partir d’aquell instant van començar a delinquir fent pornografia infantil, perquè això continuava donant diners”, explicava Jordi Domènech, inspector dels Mossos, a El Periódico el desembre del 2019, poc després que l’Audiència Provincial de Tarragona condemnés quatre individus que treballaven per a la productora d’Aschbacher i Arson, Aschom SL, a penes de fins a 57,5 anys de presó per formar part de la major xarxa de pornografia infantil jutjada fins aleshores a l’Estat espanyol, desarticulada en l’anomenat cas Trinity.
En canvi, a Jean-Luc i Christian, que eren els líders i els que havien començat a captar nois del carrer, fills de famílies trencades o menors immigrants desemparats, primer a Barcelona i després, entre el 2011 i el 2015, en un pis del barri de Sant Llàtzer de Tortosa, on es va destapar tota la trama, no els van poder jutjar, perquè havien fugit tot just a l’inici del judici.
L’excepcional durada de la instrucció havia fet que s’esgotessen tots els terminis de presó preventiva i tot i que havien entregat el seu passaport, quan el jutge va desestimar algunes peticions prèvies de la defensa i van assumir la magnitud de les penes de presó que es demanaven, van desaparèixer.
El mateix caporal que havia portat la instrucció del Trinity va batejar l’operació de recerca internacional com a Nèmesi, la deessa de la venjança que castiga el crim. El passat mes de maig, la Gendarmerie va comunicar que els havia detingut a Six-Four Les Plages. A partir d’este dimarts seran jutjats, a porta tancada per protecció de les víctimes, a la mateixa Audiència de Tarragona.
La fiscalia demanava per a tots dos prop de 2000 anys de presó i en mantindrà previsiblement la petició.
El Suprem va revisar la sentència del 2019 i va incrementar les condemnes als quatre pedòfils, que sí que havien estat jutjats, en considerar que s’havien de computar tants delictes com víctimes existents. La pena més alta superava, així, els 100 anys de presó, i els càrrecs que pesen sobre Aschbacher i Arson apunten a penes de privació de llibertat encara més contundents. Segons la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), cabia la possibilitat que acceptessen sense judici les penes més altes imposades als seus col·laboradors, però finalment hi haurà judici, amb el risc de “revictimització brutal” que suposa per a les víctimes, en paraules de l’actual directora de la DGAIA, la tortosina Esther Cabanes, la persona que el 2015 va contribuir de forma clau a destapar l’escàndol.
Al pis de Sant Llàtzer, els dos caps de la xarxa, ara sí en presó preventiva, i el jove marroquí Youness an-Naciri, que va passar de víctima a botxí i que continua fugit de la justícia, desinhibien els menors amb alcohol i vídeos eròtics per a heterosexuals. Després, n’abusaven i els gravaven i ho emmagatzemaven en DVD o ho distribuïen a través de dominis web de pagament. La productora tenia un catàleg legal, i un altre d’ocult, produït amb menors, segons va considerar provat la sentència del 2019.
La primera sospita
Buidar aquell estudi domèstic de Tortosa va suposar per a la Fiscalia i la policia
-Mossos i Guàrdia Civil- i, en menor mesura per a representants dels organismes de la Generalitat que tutelaven alguns dels menors, entregar-se a jornades maratonianes per a visionar el reguitzell desagradable d’imatges de nens humiliats, però va permetre posar noms i cognoms als executors i les víctimes d’una cèl·lula formada per set pederastes que havien abusat de 103 menors, espanyols i marroquins, però també d’altres països, com Romania, per a generar més d’un milió d’imatges i més de 300 rodatges que van comprar prop de 600 homes de 45 països diferents. Una sagnia.
Esther Cabanes, en conversa amb este setmanari, desgrana com va començar tot. La primera sospita va nàixer quan va ingressar un jove al centre d’acollida d’Amposta a qui sa mare no podia controlar. S’escapava de casa. Anava a casa d’uns senyors que sa mare deia que el tenien “abduït”, i els Mossos, un cap de setmana, van demanar-ne l’ingrés al centre.
“Vam tenir una conversa amb el noi i, de la manera que ho va explicar, vam tenir clar que allí passava alguna cosa, pensàvem que relacionat amb les drogues. Vam evitar que tornés a Tortosa, però de seguida al CRAE [Centre Residencial d’Acció Educativa] del Carrilet de Tortosa, un grup de tres joves, de sobte, va començar a arribar tard; a no acudir alguna nit a dormir, per la qual cosa el centre ha d’informar els Mossos”.
El centre avisava per correu electrònic els Mossos, amb còpia a Cabanes com a responsable d’Infància a les Terres de l’Ebre, i ella veia que sempre eren els mateixos.
“Hi ha joves que fan tard quan van a ca la iaia i no troben el moment de tornar, però estos anaven junts, i no tenien cap vincle familiar amb una relació regular. Això ens va alertar”, continua.
Era el mes d’abril, a la primavera. Una nit, els Mossos els van trobar per la carretera, entre Tortosa i Amposta. Cabanes va acudir a la comissaria i se’ls va trobar “seriosos i compungits”. Entre les pertinences, hi havia un paquet de Marlboro, tiquets d’autobús, bitllets de 10 euros; i la paga que reben setmanalment no donava per a tant. “No van voler dir res, però vam quedar que els educadors hi tornarien a parlar, o si calia els seguirien. Un educador va esbrinar que anaven a casa d’uns ‘amics’ on feien el que volien: fumaven porros, bevien cervesa, i quan vam saber qui eren i on vivien estos ‘amics’, vam veure que era el mateix lloc on havia anat el noi d’Amposta”.
Víctimes vulnerables
Al final, un dels nois va explicar que els donaven entre 10 i 20 euros per cada servei, tot i que “encara no eren abusos de la magnitud que es va trobar després”. Va explicar que, primer, els posaven vídeos per a excitar-los. Tot començava com un joc, passava a una masturbació en grup i anava pujant de to. “Òbviament era molt difícil parlar-ne amb ells”, admet Cabanes. Ho van denunciar, i els Mossos van fer una entrada a domicili i ja van trobar centenars de pel·lícules i de material.
“La majoria de víctimes eren de famílies molt vulnerables. Quan els ho explicaves, abans de rebre la carta del jutjat, els familiars se sentien culpables o es posaven fora de si”, rememora l’ara directora de la DGAIA, que reflexiona sobre l’impacte emocional sobre les víctimes: “Els xiquets, a la llarga, sí que acaben tenint consciència de víctimes; no tant al principi. Alguns d’ells, després que es fes l’entrada a domicili, havien de declarar per videoconferència, i alguns van negar els fets o haver-hi participat, fins i tot després de visionar imatges inqüestionables; o alguns van fugir i els vam haver d’anar a buscar. Jo en vaig anar a buscar un a França. Es pensaven que era culpa d’ells. Al principi, només joves que no eren tutelats de la Generalitat van donar-ne detalls, instats pel pare o la mare. Davant meu, un pare li va dir a un nen que ho expliqués tot, perquè a aquella gent la volia a la presó, perquè si no, els mataria”.
“Normalment, l’abús sexual és un procés. De seducció, de confiança, en què no saps ben bé què està passant. I la vergonya i la culpa per sentir-te atrapat és molt gran, i de vegades s’intenta esborrar de la ment o de la consciència, com si allò no importés”, explica Cabanes.
Per sort, les proves documentals acumulades eren brutals. “Jo crec que no han acabat mai de mirar-ho tot”, diu. La unitat de delictes informàtics de Mossos va treballar a estall. Buscaven per xarxes socials. Hi havia vídeos enregistrats per tot el món. “Esta gent havia voltat molt durant molts anys, i tenien contactes arreu. Es veu que estaven mirant de muntar un ressort al Marroc per al turisme sexual amb menors”, revela la dirigent tortosina.
Els acusats, segons va descobrir la policia, feien viatges de turisme sexual a països en vies de desenvolupament per a obtenir material exòtic.
La investigació va durar un any. Les proves eren aclaparadores. “La Fiscalia, la Generalitat…, tots anàvem a una. Tot allò era massa gros.” La Fiscalia va prendre la decisió de no dixar cap arrel, en lloc de limitar-se a processar els detinguts a Tortosa. “Vam acceptar que la perversió existix i que l’única manera de combatre-la era no mirar cap a cap altre costat”, va concloure la fiscal de Tarragona Ana Farrero.
El pitjor moment per a la DGAIA va arribar quan el cas transcendix, amb set detinguts a tot l’Estat.
“Quan es va tancar la investigació dels Mossos i va sortir a premsa, es va focalitzar l’atenció en natros. Els joves s’ho van passar fatal. Sortien a la tele les imatges del centre del Carrilet. Es van publicar fotografies de víctimes, molt distorsionades, i vam haver d’explicar als nostres tutelats que no eren ells. N’hi havia que estaven recuperats i equilibrats, després d’un any, i hi van tornar a caure: ‘Surto al carrer i me miren. Ara tothom ho sabrà. Un company de l’institut m’ha preguntat si jo en soc un”.
Estaven alterats. Els responsables del CRAE expliquen que fins i tot es barallaven entre ells i es feien retrets. “A una de les víctimes, ja major d’edat, el vam haver d’ajudar més tard a marxar de Tortosa i canviar de municipi, perquè no ho podia suportar. Patia paranoies”, recorda Cabanes.
Quan va arribar el judici, el 2019, l’Audiència va determinar que havien de declarar tots una altra vegada, i van haver de tornar a passar per una situació complicada que, a partir de la setmana que ve, es podria reproduir. Cabanes recorda que, en el judici, la majoria de víctimes “ja ho van reconèixer tot”: “S’havien de limitar a respondre que sí. Els posaven davant proves evidents i els preguntaven si eren ells. Però encara algú no va voler dir res. A un, se li va permetre no declarar perquè es va valorar que podia ser especialment perjudicial” per a la seua salut mental.
D’entre el centenar de víctimes identificades, n’hi havia d’adultes, en relació a les quals l’abús ja havia prescrit; altres, en què no es va poder demostrar el delicte o algunes que no es van poder localitzar.
Una dotzena llarga de víctimes se situaven en l’àmbit de la tutela pública a Tortosa, entre els que eren als centres i els que havien passat per alguns dels serveis de la DGAIA. Ara, la Direcció General s’haurà posat en contacte de nou amb tots ells i està a l’expectativa de si han de tornar a declarar o no davant d’un tribunal.
