HomePolíticaReportatge · Regressió o resistència

Reportatge · Regressió o resistència

El 2012 va ser la mare de totes les Diades independentistes que s’han succeït des d’aleshores. Encara calenta la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, del 2010, les Terres de l’Ebre es mobilitzaven a uns nivells gairebé homologables a les accions antitransvasament d’una dècada enrere i Barcelona treia al carrer dos milions de persones sota el lema trencador ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’.

La xertolina Carme Forcadell era la figura central d’un moviment concebut des de baix. El fonament el posava l’Assemblea Nacional Catalana, que, juntament amb els partits, a l’Ebre, va omplir una cinquantena d’autobusos cap a la manifestació al cap i casal. Més de 3.000 ebrencs, només en transport públic per carretera.

El plus el donava CiU, que de forma sobtada hi va veure la gran oportunitat de fer força pel pacte fiscal en un moment en què la crisi econòmica resultava asfixiant, i el president Mas va reaccionar a l’èxit espaterrant de la manifestació amb la promesa de la creació d’estructures d’estat. La confluència d’interessos va enfocar la primera gran Diada històrica del moviment independentista.

Deu anys després, és obvi que la icònica marxa del 2012 ha patit una rebaixa, quantitativament, però no és menys cert que el moviment per la independència, després d’haver rebut cops a tort i a dret, i no només en el sentit figurat, resistix, fins al punt que diumenge passat, en un context de màxima divisió interna, amb ERC al marge de la manifestació independentista organitzada per l’ANC amb el lema ‘Tornem-hi per vèncer: Independència!’, fins a 700.000 persones, segons l’organització, van desfilar des del Paral·lel fins a l’Estació de França, més que en la Diada del 2021, això sí, encara marcada per la covid, una xifra que la Guàrdia Urbana va rebaixar a les 150.000.

Des de la perspectiva de l’última dècada, on cal posar l’accent? En el decreixement o en la insistència? El sociòleg tortosí Jesús Sorribes, col·laborador habitual d’esta publicació, relativitza la fluctuació o l’evolució de les xifres i posa l’accent en un altre eix: Catalunya ha viscut una dècada d’ebullició gens homologable a la de les altres dos seqüències de referència en països democràtics avançats, com serien Escòcia o el Quebec.

En ambdós casos són processos que, segons recorda Sorrribes, han anat evolucionant al llarg de molts anys des del moment en què es planteja una primera reivindicació més ambiciosa, com ha pogut passar a Catalunya en les dos últimes dècades. A més a més, tant al Quebec com a Escòcia hi ha un únic partit nacionalista que aglutina el moviment, fruit de la fusió de diferents partits o organitzacions que anaven per separat. “Este partit únic permet tirar endavant un projecte més definit”, sosté Sorrribes. A Catalunya, en l’àmbit dels partits, l’experiència es va limitar al Junts per Sí efímer, impulsat per Artur Mas amb vista a les eleccions del 2015.

Recull Sorribes que el partit nacionalista escocès (SNP, per les sigles en anglès) és del 1934, fruit de la unió de dos partits, i a Escòcia es fa el primer referèndum el 2014. Al Quebec, el 1967, Charles de Gaulle, en una visita oficial, proclama a Montreal un ‘Visca el Quebec lliure’ que obre un escenari de sobirania que no s’havia plantejat mai. El 1968 es crea el partit quebequès i el primer referèndum, de caire sobiranista, és del 1980, el primer que es convoca al voltant de la independència, del 1995.

“A Catalunya s’ha fet un procés molt accelerat en què s’ha volgut córrer molt, potser fruit de la il·lusió d’arribar-hi molt ràpidament, sense tenir les bases necessàries per a aconseguir-ho”, diu Sorribes. Al marge que, com s’ha fet més evident que mai en els darrers anys, després de l’èxit i a la vegada la patacada del 2017 hi ha diversos partits i posicions, amb trajectòries i estratègies diverses i figures i líders diferents.

“En bona mesura les divisions internes són normals, quan hi ha dos partits en confrontació, en un país menut, que tenen la vocació d’ocupar el màxim d’espai polític. O fan una coalició molt sòlida, o un intenta ocupar espai de l’altre; i això, amb l’Estat en contra, ho dificulta tot”, afegix.

 

La falta d’un partit únic o d’una estratègia unitària

Públicament, de fet, així ho entenen els partits i les entitats per separat, perquè són conscients que la unitat ha estat la principal força de l’independentisme si s’invoquen Diades com la de fa deu anys, però després no han estat capaços en esta última fase de consensuar un full de ruta comú.

El Setmanari l’EBRE també ho ha preguntat directament als partits, als dirigents territorials de les formacions independentistes. La fins ara coordinadora de Junts per Catalunya a les Terres de l’Ebre, Annabel Marcos, considera que la manifestació de diumenge, malgrat la “desafecció”, va ser “un èxit”: “La gent vol tornar al carrer i no falla mai; nosaltres, per obligació i per responsabilitat, tampoc no fallarem”.

A més a més, contràriament al que va considerar ERC per a declinar participar-hi, Marcos s’hi va trobar còmoda: “Vam detectar una manifestació transversal, inclusiva i en positiu, i els que van intentar la desmobilització [amb referència a Esquerra, però sense esmentar-la] van fracassar”. Junts considera que cal “un pas més”, i segons recorda la dirigent ampostina, proposa un espai de direcció estratègica de l’independentisme, una coordinació dels partits a Madrid i una negociació real de l’autodeterminació i l’amnistia. “El debat de política general ha de ser el punt d’inflexió per a veure si es complirà o no l’acord de govern” entre ERC i Junts, tanca Marcos.

Per la seua banda, el president d’Esquerra a les Terres de l’Ebre, Albert Salvadó, reconeix, malgrat les reticències del seu partit amb relació al manifest de la manifestació, que la marxa va demostrar que l’independentisme català continua sent “el moviment actual amb més capacitat de mobilització d’Europa”. Considera “normal” que després de l’1 d’octubre i de tot el que va comportar, ara hi haja estratègies diferents, i remarca que seria un error “equivocar-se d’enemic”.

L’estratègia d’Esquerra passa per atiar “un projecte amb capacitat de créixer, aprofitant que hi ha un alt percentatge de gent que pensa que el conflicte s’ha de resoldre votant: és en esta gent en la qual cal incidir per a atraure’ls cap a postulats independentistes”. Quant a les escridassades rebudes en actes de la Diada per líders del seu partit, ho relativitza: “Jo soc un independentista molt convençut i molt poc acomplexat”.

Però crítica que en el moment actual no s’estiga “respectant” una de les estratègies. “El moviment no té recorregut sense ERC, de la mateixa manera que no en té sense Junts, sense la CUP o sense les altres organitzacions”, conclou, i advoca per tornar a treballar per una estratègia compartida per a gestionar un èxit consumat: haver passat, molt ràpidament, com deia Sorribes, del 15 % d’independentisme al voltant del 50 %.

Sorribes, però, no acaba de veure clara la voluntat de recuperar la unitat, perquè creu que els partits poden però no volen posar-se d’acord. “L’eix esquerra-dreta sona una mica a excusa, perquè tampoc hi ha tant de marge per a fer polítiques socials diferents més enllà de la despesa corrent i la inversió en infraestructures”, opina, i destaca que el debat polític principal a Catalunya en els darrers 25 anys no ha girat a l’entorn de l’eix esquerra-dreta, sinó de com es guanyen o no quotes d’autogovern i sobirania i, en un futur, d’independència.

Creu que un partit únic faria el procés molt més efectiu, però a la pràctica el comandament es dixa en mans dels ciutadans cada quatre anys, o a cada convocatòria electoral, i sovint les eleccions i el ventall d’opcions amb matisos no resolen la pregunta, i “això ho dilata tot”. És a dir, reflexiona que es duu massa pressa, i constata alhora que no s’aposta per una eina unitària que tot just el que faria és poder reduir terminis.

Selene Alberich, militant de CUP Ebre, destaca també, amb relació a la Diada de diumenge passat, que malgrat la rebaixa quantitativa, “l’independentisme resistix en un context absolutament advers”: “Malgrat la repressió, l’intent de tancament del conflicte per part dels governs català i espanyol, i l’intent de desmobilització per part d’alguns actors com ERC l’última setmana, este Onze de setembre els carrers han tornat a reclamar independència”.

Alberich preveu que “no hi ha dreceres ni vies màgiques com el ‘de la llei a la llei’ o una taula de diàleg en un marc de distensió i sense conflicte”, i que el camí cap a la independència només es pot entendre com un procés de “revolució política”. “Davant la crisi econòmica que ve i la crisi ecològica en la qual estem immersos cal impulsar una alternativa política de defensa dels interessos de la gent treballadora i confrontar-nos amb l’Estat quan este s’hi opose”, expressa.

Com no podia ser d’una altra manera, qui més valora la dimensió de l’última mobilització independentista per l’Onze de Setembre és l’ANC. La seua portaveu a l’Ebre i membre del Secretariat Nacional Pepita Boix, fa una lectura “molt positiva” de la resposta de la gent per la Diada, més enllà que ara fossen 6 i fa 10 anys, 50, els autobusos organitzats des de les comarques ebrenques.

“Després de no aconseguir la independència amb l’1-O, la gent podia pensar ‘no cal que fem res’, però s’ha vist que la gent resistix i surt al carrer a expressar que el que està veient en la política no li agrada”, diu. “Exigim allò que ens van prometre, encara que sabem que no s’aconseguirà ni en un any ni en dos, continuarem sortint al carrer a recordar el que ens van prometre”, augura, després d’agrair que, com a participant en la manifestació, es van respirar de nou “ganes de carrer” i això, per als que defensen la causa de forma convençuda, és “una injecció d’adrenalina”.

Oscar Meseguer
Oscar Meseguer
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 46 = 50

Últimes notícies