Les eleccions d’este diumenge serviran per a triar la composició del Parlament, que al seu torn triarà el 132è president de la Generalitat de Catalunya, que haurà de configurar el seu consell executiu d’acord amb el contingut del pacte entre els partits que sostinguen el nou govern. La quota de consellers o d’alts càrrecs de les Terres de l’Ebre, que va més enllà del simbolisme, ha estat històricament residual, sense gairebé incidència fins al tombant de segle, quan Carme Laura-Gil, natural de Benissanet però sense arrelament al territori, exercix de consellera d’Educació.
Anteriorment, el pes ebrenc al Govern català s’havia circumscrit a determinats òrgans, com ara el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre impulsat pel govern provisional de Josep Tarradellas -reconvertit posteriorment en l’actual Idecé-, o ja durant la primera etapa del pujolisme, els Serveis Territorials de Cultura, amb Ramon Miravell de delegat.
L’any 2000, el rapitenc Hernan Subirats va passar a gestionar la Direcció General de Pesca, i ja entrant al segle XXI, el punt àlgid de la revolta ebrenca contra el Pla hidrològic nacional transvasista d’Aznar va atorgar a les Terres de l’Ebre credencials d’una capacitat de pressió fins aleshores desconeguda. En este context es va produir el gran punt d’inflexió, que es materialitza l’any 2001 quan amb Artur Mas com a conseller en cap, es va crear la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre, de la descentralització administrativa de la qual es compliran 20 anys. A més a més del nou teixit de l’Administració de la Generalitat al territori, polítics i polítiques ebrencs van començar a assolir alts càrrecs polítics de l’Administració d’àmbit nacional. La primera va ser l’ampostina Marta Cid, que va accedir a la conselleria d’Educació amb motiu de la remodelació de govern efectuada per Pasqual Maragall després que el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira s’entrevistés a Perpinyà amb membres de la banda terrorista ETA.
Consellers accidentals
És curiós que, dixant de banda l’origen més aviat anecdòtic de Laura-Gil, tant Marta Cid com els altres dos consellers que han tingut les Terres de l’Ebre des de la restauració de la democràcia, no van accedir al càrrec després d’unes eleccions. És a dir, no van ser primera opció en la configuració d’un executiu, sinó que s’hi van incorporar fruit de crisis de govern o de partits posteriors.
És el cas del flixanco Xavier Sabaté -actualment regidor a l’Ajuntament de Flix i que també va ser cap de l’oposició a l’Ajuntament de Tarragona-, que el 2006 va exercir de conseller de Governació durant uns mesos -en substitució de l’aleshores republicà Joan Carretero- quan ERC va saltar del primer Govern tripartit en oposar-se al text de l’Estatut retallat que va propiciar el pacte entre CiU i Zapatero. Aquell mateix 2006 Montilla va agafar el relleu de Maragall un cop segellat el segon tripartit. Posteriorment, ja amb Artur Mas a la presidència, les vicissituds del procés sobiranista van obrir la porta del govern al riberenc Jordi Ciuraneta, conseller d’Agricultura també durant uns mesos en substitució de l’històric d’Unió Democràtica Josep Maria Pelegrí.
És a dir, cap ebrenc o ebrenca han estat consellers durant una legislatura sencera en més de 40 anys que han passat des de les primeres eleccions al Parlament un cop restituïda la Generalitat. Sí que és cert, per contra, que en l’última dècada més d’una desena d’hòmens i dones [vegeu gràfica] de les Terres de l’Ebre han assolit alguna direcció general o secretaria, potser amb Lluís Salvadó, a les regnes d’Hisenda, com a paper més destacat.
A partir de dilluns, amb el nou Parlament com a escenari, començaran les especulacions sobre el futur govern de la Generalitat. Caldrà veure si per primera vegada, un ebrenc o ebrenca són aposta de sortida per a ocupar alguna de les conselleries durant la tretzena legislatura.
