HomeSense categoriaReportatge · “La pandèmia trau la part més humana”

Reportatge · “La pandèmia trau la part més humana”

TERRES DE L’EBRE // La tercera onada del coronavirus ha copsat amb força les Terres de l’Ebre, amb un degoteig incansable de contagis, la pressió assistencial al límit, i la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta col·lapsada en diverses ocasions. Ara, però, la corba epidemiològica comença a anar a la baixa, amb un risc de rebrot, este dijous, als 258 punts i una velocitat de transmissió a 0,63, tot i que hi ha prop de noranta pacients ingressats als hospitals ebrencs: 22 a la planta del Verge de la Cinta i 25 a l’UCI, 28 a l’Hospital la Santa Creu de Jesús, 12 a l’Hospital Comarcal d’Amposta, i 1 a l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre. Quin procés viuen els pacients que ingressen a l’UCI? Com s’està vivint, però, esta tensió perllongada en el temps a l’UCI de l’hospital de referència de l’Ebre, que des de fa més d’un mes atenen més d’una vintena de pacients crítics per coronavirus?
 

Evolució de la malaltia
Segons explica el metge intensivista del Verge de la Cinta, el Doctor Diego Franch, habitualment els pacients amb coronavirus comencen a notar dificultats respiratòries entre el 8è i 12è dia d’evolució de la malaltia, moment en què s’adrecen a les urgències de l’hospital. “Crida molt l’atenció la ‘hipoxèmia feliç’ que presenten este tipus de malalts: amb saturacions -el nivell d’oxigen en sang- al voltant del 88-90%, quan el normal seria 99-100%, però que si estan asseguts o no caminen, no s’ofeguen”, detalla. 

Un cop feta una radiografia, una gasometria arterial per a veure l’oxigenació a la sang, i depenent del grau d’hipoxèmia i la dificultat respiratòria que tenen, i del nombre de respiracions que fan per minut, els pacients ingressen a Medicina Interna, inicialment, o directament a la Unitat de Cures Intensives. “La majoria dels pacients que ingressen a l’UCI acaben sent intubats”, afirma el metge intensivista. No hi ha una franja d’edat concreta dels pacients que ingressen a l’UCI, tot i que el doctor apunta que n’han vist de totes les edats a partir dels 35 anys. “El que sí que hem corroborat és que el coronavirus afecta més aquelles persones que tenen obesitat”, afegix. 

Allà reben un tractament “de suport” als òrgans que fan fallida, en este cas els pulmons, ja que encara no hi ha un medicament exacte per a combatre el coronavirus. “La pneumònia que comporta el coronavirus produïx una inflamació als pulmons, cosa que provoca que els malalts no aguanten gaire respirant tan ràpid. En este cas, els adormim perquè descansen, els connectem a un respirador perquè els oxigene bé la sang a través d’una ventilació protectiva” -imitant el que faria el pulmó-, conta el doctor Franch. També se’ls aplica un tractament antiinflamatori amb corticoides a dosis baixes per a aconseguir reduir la inflamació pulmonar provocada pel coronavirus, mentre que el sistema immune combat el virus. 

Malauradament les millores dels pacients crítics són molt lentes: la inflamació disminuïx al cap d’uns 15 o 20 dies. Durant tots estos dies en què els pacients estan intubats i sedats, se’ls fa una “pronació”, és a dir, se’ls posa bocaterrosa, ja que, així, s’ajuda a la ventilació, es protegixen els pulmons i s’eviten possibles lesions. 

Els pacients sedats són conscients de què passa al seu voltant? Tal com indica l’auxiliar d’infermeria a l’UCI, Ivonne Chonillo, “estar sedat i intubat no vol dir que estiga desconnectat del món real. Hi ha pacients que recorden converses que escoltaven al seu voltant, per exemple. Som molt delicats a l’hora de tractar-los i quan entrem a les habitacions, acostumem a fer-ho parlant-els-hi tot i estar sedats”

“És dur que una persona mora sense la seua família al costat, però no hi ha hagut cap pacient que haja mort sol”.
Ivonne Chonillo, auxiliar d’infermeria de l’UCI del Verge de la Cinta

Els pacients de l’UCI estan monitorats: amb analítiques diàries per a observar els nivells d’oxigen en sang, se’ls fan radiografies cada dia, així com se’ls comproven els ventiladors. D’una banda, un cop passats entre 10 i 15 dies des de la intubació, si els metges observen que el pacient haurà de continuar així més dies, se’ls fa una traqueostomia: un forat a la tràquea, a través del qual s’inserix el tub del respirador, per tal de prevenir lesions a les cordes vocals. “Durant el temps que els pacients estan intubats, la sobrecàrrega de feina recau en el personal d’infermeria, auxiliars i zeladors, que fan una tasca imprescindible, ja que són els qui passen més hores amb ells, els fan els canvis posturals i les higienes -que requerixen mínim quatre persones-, i, al cap i a la fi, són qui porten els EPIs”, exposa el doctor. Chonillo assenyala que “la qualitat humana de l’equip de l’UCI és extraordinària. Tots sabem quan entrem a una habitació si aquell és el senyor Pepe o la senyora Cinta, quines patologies tenen o no, quantes pigues tenen, i, fins i tot, si la família ens ho explica, quina música els agrada i intentem posar-los-hi quan anem a fer les higienes o els canvis de posició. I inclús quan estàs a casa, no acabes de desconnectar mai i preguntes com es troben els teus pacients”

D’altra banda, si el nivell d’oxigenació en sang millora, s’inicia el “procés de despertar”, que consistix a anar reduint el nivell d’oxigen que s’administra per mitjà del ventilador, que pot anar des d’un dia fins a setmanes, depenent de cada malalt. La reacció habitual d’un pacient que ha estat intubat i sedat tants dies és, segons el doctor, “despertar-se agitat, sense recordar què ha passat, així com tampoc són conscients quants dies han passat”.

Un cop els professionals sanitaris consideren que poden desconnectar el malalt del respirador, han de respirar per ells mateixos entre 24 i 48 hores i han de tenir força per a asseure’s, per a passar a la planta de l’hospital, on iniciaran les sessions de rehabilitació. “És emocionant i bonic quan veus un pacient que se’n surt i els dones l’alta i marxen cap a planta. És una alegria quan això passa i com a equip ho vivim intensament perquè és el treball de tots. Des del metge que recepta el medicament, de la infermera que li administra, de l’auxiliar que ha fet aquelles cures, del zelador que ha estat pendent de la manera de moure el pacient”, narra l’auxiliar d’infermeria. 

El procés de recuperació continua. “Pel mateix virus, per la sedació que els administrem i el fet d’estar enllitats entre 20 i 30 dies, els pacients tenen molt poca força. Quan es desperten, pràcticament no poden moure els braços, no s’aguanten asseguts, i físicament queden molt afectats”, diu el doctor Franch. El procés de recuperació mitjançant la rehabilitació depèn de cada malalt, tot i que un gran nombre necessiten algunes setmanes.  

Durant els dies que els pacients es troben sedats, els sanitaris informen  cada dia telefònicament a les famílies del seu estat, i un cop es desperten, els fan videotrucades. Una de les parets de l’UCI del Verge de la Cinta té penjada una pissarra de suro amb cartes i missatges d’agraïments dels pacients que han passat per allà o d’inclús familiars. “Que algú valore el que estàs fent en esta situació, et motiva a seguir endavant. Són unes paraules que et reconforten”, expressa Chonillo. 

Malgrat els esforços de tot l’equip de professionals sanitaris, la mortalitat dels malalts intubats se situa entre un 20% i el 30%. “No hi ha hagut una deshumanització de les cures, sinó més aviat prevenció de cara als familiars. La pandèmia els ha robat el dret d’acomiadar-se dels seus familiars, però han de saber que han estat acompanyats fins a l’últim moment: sempre hi ha hagut un metge, una infermera o un auxiliar al costat”, assegura l’auxiliar d’infermeria. “He vist escenes que m’han emocionat moltíssim: companyes plorant quan un pacient que pensaven que se’n sortiria no ho ha aconseguit, o d’un metge agafant la mà i acariciant la cara d’una pacient que l’estaven desconnectant en aquell moment. Són situacions que m’emocionen molt. Crec que la pandèmia ha tret la part més humana de les cures i de tots”, afegix. 

L’UCI del Verge de la Cinta, inicialment, tenia una capacitat de vuit llits, que va haver-se d’ampliar davant l’increment del volum de pacients crítics. Actualment, la capacitat màxima és de 30 llits -28 dels quals estaven ocupats este dijous-, i si es sobrepassa este nombre s’han de derivar els pacients cap a altres hospitals. La plantilla habitual que hi treballa en esta unitat compta amb l’ajuda dels professionals d’anestesiologia i d’una metgessa de medicina interna. “L’estrès no ha vingut per la càrrega laboral, perquè hem sigut el personal necessari per a fer-hi front, sinó en veure com l’UCI tenia la meitat dels boxs buits a tenir-los plens i des d’urgències demanar-nos més llits i nosaltres no tenir-los”, assegura l’auxiliar d’infermeria. “Ara, que quasi farà un any des que va arribar la pandèmia, cada cop es fa més pesat. Malgrat això, tots els companys, tot i la gravetat de la situació i la fatiga, ho estem portant d’una forma molt digna, fent més hores, més guàrdies i més caps de setmana de l’habitual, perquè sabem que ens toca estar al peu del canó”, assenyala Franch.

Ambdós professionals sanitaris entenen que la gent que no viu la tensió als hospitals, abaixe la guàrdia, ja que “psicològicament pensar només amb la covid-19 és esgotador”, i “tots volem estar amb la família, però s’ha de ser conscient que després venen les onades de contagis”

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

39 + = 43

Últimes notícies