Ens situem al novembre del 1980, la societat catalana i espanyola feia pocs anys que assaborien el dolç gust de la recent i jove democràcia. Nous aires de llibertat i d’aperturisme anaven envaint a poc a poc tots els racons del país després de 40 anys de dictadura. I diem a poc a poc perquè els engranatges d’aquella nova democràcia encara no estaven del tot afinats… de fet, tres mesos més tard, per exemple, arribaria un fallit cop d’estat militar que per unes hores va fer trontollar els fonaments d’aquella democràcia parlamentària que tot just començava a caminar.
En este context de noves llibertats, on també s’inclouria una explosió sense control de la llibertat de premsa, és on els quioscos van viure la seua època esplendorosa. S’havien acabat per fi els anys de la clandestinitat de la premsa lliure. Els quioscos venien a representar la nova alenada d’aire fresc i també plural. A partir de llavors les capçaleres afins al règim van haver de compartir espai amb capçaleres progressistes, anarquistes, comunistes i de tota ideologia possible.
Al barri de Ferreries de Tortosa, en una ubicació immillorable, es va establir el Quiosc Estadi. El jove matrimoni format per Francesc Favà i Tere Ferré van iniciar aquella aventura en cinc metres quadrats i rodejats, literalment, de diaris, revistes, setmanaris, cromos, col·leccionables… Francesc Favà recorda aquells inicis on “el quiosc com a negoci era fantàstic perquè et podies guanyar molt bé la vida. Havíem de treballar moltes hores, però era satisfactori”. Tere ens explica que “a les 7.30 del matí quan obríem el quiosc ja hi havia gent esperant per a agafar el diari. Era una meravella”.
Diaris conservadors, diaris progressistes, revistes satíriques com El Jueves o El Papus, diaris esportius com l’Sport o Mundo Deportivo o les sempre presents revistes del cor… la societat estava afamada d’informació i els quioscos es convertien en el nexe d’unió entre els editors de diaris i aquella societat que s’ho empassava tot. “Els diumenges eren al·lucinants. No podia ni esmorzar de les cues que hi havia per a comprar el diari”. Ens explica Tere que “tenia un llistat enorme de gent a qui li havia de guardar el diari o les col·leccions dels fascicles que en aquella època eren moltíssims”.“Les revistes del cor es venien com a xurros. La revista Pronto sempre ha sigut la reina. Ara com que tot ho fan per la televisió ja no és lo mateix”.
“Si el Barça guanyava, els dilluns s’acabaven els diaris d’esports”
Francesc ens comenta que “en diumenge podia arribar a vendre 260 Vanguardies, i avui dia no passo de 35 en un dia bo”. Amb l’arribada dels anys 90 les grans empreses de comunicació aposten encara més per la premsa escrita i la diversificació de capçaleres fa que els quioscos continuen sent una parada obligatòria per als veïns i veïnes. Tere recorda que “abans la gent passava, mirava, i s’aturava a comprar qualsevol cosa. Ara passen amb el mòbil a la mà i ni es fixen que hi ha un quiosc. Hi ha molts nens que no saben què és un quiosc”.
Favà recorda que “en aquells inicis van sortir d’una dictadura i vam entrar en una democràcia lliberal i plena. Cosa que avui el 2020 no tenim tanta llibertat en molts aspectes”. Francesc Favà destaca que “els diaris abans es venien perquè portaven molt bons articles. Ara el problema és que molts editors de diaris es dediquen més a cobrar subvencions públiques i a especular amb els lectors i les subscripcions”.
“Quan obríem el quiosc a les 7.30 del matí, ja hi havia gent esperant per a agafar el diari. Era meravellós”
Segons Favà “els diaris ara s’han convertit en botigues virtuals on el que els interessa és tenir subscriptors”. I lamenta que els grans grups mediàtics “no han donat suport als quioscos en cap moment”. Per a Tere Ferré “Internet no ha ajudat gens als quioscos, però és llei de vida. Això ja es veia venir”. Francesc Favà lamenta que “als Estats Units s’estan venen més diaris avui que fa 40 anys. I a Anglaterra igual i a altres països europeus igual. I aquí a Espanya anem al revés”.
Amb l’entrada del segle XXI els quioscos van començar a veure com el seu negoci començava a tremolar. Les noves tecnologies amb el tsunami d’Internet com a gran protagonista, canviaven per sempre la manera de consumir informació, i els quioscos no serien precisament protagonistes en la nova era de la informació i la distribució d’esta.
Però després de 40 anys també hi ha una part humana que tant Paco com Tere volen destacar. “Estem molt agraïts a com ens han tractat els veïns d’este barri. Sempre ens han donat suport en tot i han estat uns clients fantàstics”. Tot i que ara “ja no hi ha tanta vida al carrer i la gent no fa tanta vida social com abans”. Favà comenta que “les 12 o 13 hores que passava al quiosc les disfrutava moltíssim xarrant amb els clients”.
Ara caldrà esperar com evoluciona el mercat de la premsa escrita. Esta evolució marcarà el futur del negoci del Paco i de Tere, tot i que ells són conscients que molt no pot durar.
