HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRespectar el professorat és respectar l’educació

Respectar el professorat és respectar l’educació

Dos sociòlegs francesos Baudelot i Establert, l’any 1989, van publicar un llibre que van titular “Le niveau éducatif monte” (El nivell educatiu puja). En aquest text, que continua sent un referent, demostraven amb evidències que a més persones accedint al sistema educatiu més pujava el nivell de formació del país. Per tant, desmuntaven aquella idea que encara persisteix, de que l’educació cada vegada és més deficient i que les persones acaben la formació obligatòria amb un nivell de preparació més baix. Evidentment, des d’una perspectiva “elitista” no totes les persones tindrien dret a accedir a aquesta educació. L’accés hauria d’estar restringit per aquelles persones amb més nivell, més motivades i més preparades intel·lectualment. Si això fos així contravindríem, entre altres, l’ODS 4 que és el que fa referència a garantir una Educació de qualitat per a totes i tots en igualtat de condicions.

Jo pertanyo a una d’aquelles generacions en la que només una part molt menuda de la meva promoció escolar va anar a l’institut i que molt pocs vam arribar a la Universitat. De les 80 persones que integràvem les dues classes de primària només unes 20 persones vam anar a fer el Batxillerat i unes 5 vam fer, a continuació, una carrera universitària. Amb el temps, algunes més han acabat tenint una titulació superior. Hem estat la primera generació d’universitaris de la família en tots els casos.

La generació que ens segueix ja no s’ha de plantejar si va o no a la Universitat perquè donem per suposat que serà així. Quan l’entorn familiar i social està ben format hi ha més possibilitat de que les generacions següents arribin a un nivell formatiu més elevat. Com ja he dit més vegades, l’educació i la cultura es continuen heretant. Curiosament, els nostres pares, que havien viscut la guerra i la postguerra i amb un nivell de formació mínim han tingut sempre present que l’educació és el millor llegat i la millor herència que ens podien deixar. Per aquesta raó els hem d’estar profundament agraïts.

De la mateixa manera, els hem d’agrair que ens ensenyessin a respectar i a valorar l’educació. Ells no l’havien tingut, però havien de tenir-la els seus fills i filles, especialment les filles. A mi, més que al meu germà segon, em van inculcar la necessitat de tenir la millor educació perquè només així podria decidir quin rumb li donaria a la meva vida. No només a nivell professional, sinó també a nivell personal. Més formació volia dir un lloc de treball qualificat, independència econòmica i possibilitat d’orientar la vida en funció dels interessos individuals. Actualment, tot i que sovint es pretén demostrar el contrari, això continua vigent.

M’he permès aquesta llarga reflexió inicial per abordar el tema que està d’actualitat aquests dies i que és la vaga del professorat d’educació infantil, primària i secundària. Una protesta que sembla motivada per un canvi del calendari escolar proposat pel Departament d’Educació i no pactat prèviament amb la comunitat educativa, però que resseguint totes les notícies que van anar apareixent la setmana passada sembla que aquest només és la punta de l’iceberg o, dit d’una altra manera, la gota que va fer vessar el got.

En molt poc temps hem passat d’agrair profundament i públicament a tot el professorat la seva tasca durant els dos cursos escolars de pandèmia a posar en dubte la seva professionalitat i, per enèsima vegada, tornar a parlar dels dos mesos de vacances o a exigir serveis mínims durant els dies de l’aturada. Permeteu-me que dissenteixi de parlar de “serveis mínims” quan es tracta de persones que accedeixin o no a un centre escolar. Sempre he pensat que era necessari trobar una altra expressió més afortunada.

Què ha canviat en pocs mesos quan a la consideració del professorat? En quin moment han passat de ser herois a ser professionals dubtosos?. Segurament la campanya de comunicació al voltant de la convocatòria de vaga ens permetria tenir una explicació i també el fet de no abordar la problemàtica des d’una perspectiva professional més que política. Per aquesta raó, penso que és necessari fer l’exercici d’analitzar amb més profunditat el problema. Us convido a fer aquesta anàlisi des d’una perspectiva més holística i amb la mirada des dels diferents actors educatius no només d’algun d’ells.

Aquesta perspectiva més global ens dona algunes pistes. Alguns temes recurrents com la ràtio d’estudiants per classe o la defensa de l’educació pública com un bé necessari i molt preuat i la necessitat d’invertir més diners en educació. Però a aquestes reivindicacions se n’han afegit algunes altres que no s’han de passar per alt com ara el tancament de grups en els centres públics, les hores de reducció per al personals de més de 55 anys, la necessitat d’incrementar el personal d’atenció directa a l’alumnat o el garantir una FP de qualitat, la defensa de la immersió lingüística i les reivindicacions de plantilla i salarials. Tots aquests són temes que fa temps que són damunt de la taula sense que es proposi cap solució a curt termini. Són reivindicacions que en algun moment s’haurien d’entomar des de les polítiques públiques per demostrar que es creu en aquell discurs recurrent de què el més important de qualsevol país és la formació de la seva ciutadania. Els països que sovint usem com exemple i referència es caracteritzen, especialment, per tenir l’educació com eix per articular la societat i el país i els professorat és el sector professional més respectat i també un dels més ben retribuït econòmicament. Només així, donarem a l’educació i la formació el valor que li correspon i mereix.

No puc acabar aquest article sense fer una crida el diàleg i a la no confrontació, especialment adreçada a les autoritats educatives. Ens hi juguem massa! La incapacitat d’admetre que les coses es poden fer d’una altra manera o el fet d’assumir que no s’ha gestionat una proposta de canvi de manera adequada pot fer tensionar encara més un sistema i un col·lectiu que ja per si sol estar sempre en el punt de mira social i no sempre en sentit positiu. També, a les famílies em tocar fer-los la petició de què facin costat al professorat. Si no s’ orienten conjuntament tots els actors educatius qui pateix més les conseqüències és l’estudiantat. Respectar el professorat és respectar l’educació i donar-li a aquesta el valor que li correspon i mereix. Suposa també assumir que com més educats i més formats més possibilitats tenim d’aconseguir tenir un país i una societat més culta i més rica. Aquest ha de ser un “mantra” que hauríem de repetir de manera sistemàtica.

Merce Gisbert
Merce Gisbert
Dra. en Ciències de l’Educació
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

55 + = 60

Últimes notícies