Poeta de cap a peus: en la vida i en els llibres, tot après mirant la vida i treballant la terra (cereals, olivers i ametllers) del seu àmbit natal -La Freixneda-, al Matarranya aragonès de llengua, cultura i història ben catalanes, al Terol de la Franja, dintre la llarguíssima espina dorsal de la catalanitat occidental, que es coneix pam a pam.
Aquest és el Juli Micolau i Burgués (mig segle de vida i un any més) que vaig retrobar a la plaça d’Horta, després de dos anys ben bons sense saber l’un de l’altre. Des que em vaig instal·lar a la Terra Alta, fa quinze anys, vaig intentar -com he fet sempre, per obligació i, sobretot, per devoció- de conèixer, tractar i, quan ha estat possible, de fer amistat amb les nòmines locals: escriptors i artistes en general, i, entre tots i potser els primers, pagesos, pastors, ferrers, manyans i gent de vida vària, normalment no rectilínia, que és la millor.
En un dels encontres literaris i culturals que organitzava Octavi Serret, de la llibreria del mateix nom a Vall-de-roures, amb l’objectiu de fer veure que en aquests pobles, amb les dificultats imaginables, es continuava parlant, escrivint i sentint la identitat catalana, vaig topar, enmig de molts altres arribats d’arreu, amb Juli, que és amb qui he mantingut una relació més continuada.
I és que aquest xicot -viatjat, inquiet i que, malgrat els trencacolls de la vida, sempre sap trobar-hi l’espurna poètica de l’esperança- té un do d’entregent que fa molt atractiu el seu tracte.
Sense cap ombra de vanitat explica el que fa, el que llegeix, el que escriu, la relació amb els companys d’ofici i de batalla cultural (com els de l’Associació Cultural del Matarranya -ASCUMA-, de la Revista Temps de Franja, entre tantes col·laboracions en antologies de poesia i narracions, viatges i presentacions).
El proper 13 d’agost a Beseit (Hotel Solfa, 19 h) donarà a conèixer el seu darrer llibre de poemes Aplec, editat per l’Instituto d’Estudios Turolenses, de la Diputació de Teruel, a la col·lecció ‘Lo Trinquet’, amb un pròleg molt treballat, erudit i exultant del filòleg Artur Quintana (86 anys), un barceloní de Gràcia que, després de professar a Alemanya, s’establí fa anys a la Codonyera i que ha resultat ser -amb el poeta Desideri Lombarte, de Penyarroja, i el crític Hèctor Moret, de Mequinensa- un dels mestres més reconeguts per la jove generació, de la que Micolau forma part.
Micolau té el do de la poesia, de la llengua i de la terra, traduïdes en uns versos que depassen la realitat aparent per submergir-se en la realitat oculta, que només els creadors de veritat saben desvelar. Aquests petits pobles del Matarranya, en la seva grandiosa soledat popular, dels camps i les muntanyes, l’han dotat de l’espai, el temps i el silenci per fer una poesia plena de simbolisme extret de la realitat més estricte, d’arrels clàssiques, d’humor, jocs de paraules i compromisos explícits.
Amb Aplec, el seu cinquè llibre, Juli Micolau, ja adobat per tots els embats de la vida, arriba a una joiosa maduresa des de la frontera geogràfica catalanoaragonesa des de la qual s’expressa, desbordant limitacions administratives i plenament inserit en el batec humà i cultural que es manifesta arreu dels Països Catalans.
Vull dir que si fa trenta anys es parlà del grup de Girona, després del clan de l’avellana (Tarragona, Reus, Valls) i també del personal del sud (Terres de l’Ebre) i de l’àrea de Lleida, ara és arribada l’hora de prestar atenció al que surt d’una franja del nostre país que els avatars de la història van col·locar, provincialment, com si fossin en terra de ningú.
