Va néixer a Abrucena (Almeria), el 1938. Infantesa difícil, amb família, com ara es diu, “desestructurada” i, en plena postguerra, més “vulnerable” que mai. El Règim de Franco tenia solucions per tot: primer, com els nazis, elimina els “indesitjables” i als supervivents els dóna un tros de pa a “hogares, colegios o residencias”, on l’estricta observança religiosa adreçarà els recollits a la blavor del falangisme.
Són els primers capítols del volum de memòries de Joan Rodríguez, titulat amb interrogants en bilingüe El preu de la legalitat?/El precio de la legalidad?, en què aquest històric militant sindical de CCOO i polític del PSUC, antifranquista i catalanista, ja no cal dir-ho, explica les múltiples peripècies en què s’ha vist posat, a causa sens dubte del seu compromís amb el moviment obrer, la justícia social, la catalanitat i la República.
Ara, als vuitanta-cinc anys -menudet, amb una figura estilitzada que recorda la dels ballarins soviètics, com Nijinski o Nureyev- el retrobo a Vilanova (presentat el seu llibre), on va arribar el 1971, procedent de Terrassa, el primer lloc de destí a Catalunya, cap al 1953, amb quinze anys, viatjant en tren des de l’Almeria natal, en companyia d’un matrimoni del seu poble que ja vivia a aquesta capital industrial del Vallès.
Em puc imaginar l’escena: “botijo”, entrepà de magre o de calamars (si n’hi havia) i algun cant esqueixat de seguidilla o soleá, dient adéu a la terra natal, dominada i reocupada pels senyoritos tots “brazo en alto”.
A Terrassa i per diversos indrets de la comarca, feines temporals o més fixes: paleta, pagès, repartidor de llet, jardiner, obrint rases a pic i pala, etc., fins que un dia, el 1956, observa una concentració de gent que protestava per l’augment del preu de la “xapa” de la bicicleta -talment com el 1951, a Barcelona, els usuaris del tramvia protestaren per l’augment del bitllet-, indaga la situació, veu que és injusta, perquè també l’afecta a ell com a membre dels desposseïts, i comença a prendre consciència social, que culmina el 1963 amb la seva adhesió al PSUC. Un any abans viu les inundacions del Vallès i es desfà per ajudar els supervivents.
A partir d’allí les coses es compliquen. Ho sap, però s’hi llança. Vagues de la construcció i del metall, convenis col·lectius, manifestos i manifestacions, arrestos i detencions, reunions i viatges permanents, també per Europa; en fi, tot el rosari que van haver de viure tots els que no esperaren asseguts la defunció del Caudillo. Una mostra, certament, de la implicació de molta immigració espanyola amb la realitat política i econòmica catalana, assumint, com ja va fer aleshores, l’ús de la llengua i els punts de l’Assemblea de Catalunya, a partir de 1971, ja instal·lat a Vilanova, on arriba – “Necessitàvem llum!”- després d’un temps a les boires de Vic.
Fa una tasca similar al Garraf, amb responsabilitats creixents. Fins que deu anys més tard, el 1981, en el Cinquè Congrés del PSUC, que el dividí tràgicament, la tradició històrica marxista-leninista és suplantada per l’eurocomunista (posada en marxa pel PCE de Santiago Carrillo) que donaria pas a Iniciativa per Catalunya, amb líders com Rafael Ribó, desplaçant Gregorio López Raimundo. El vell PSUC és aparcat als trastos de la història, ho considera una traïció i, amb altres militants, funda “PSUC Viu” per mantenir el record d’unes lluites que la Globalització capitalista no ha fet més que tornar a posar en relleu.
Quina lliçó la d’aquest home, nascut pobrament en l’Andalusia olivarera, tan bellament descrita per Miguel Hernández (i cantada per Paco Ibáñez), fet a si mateix amb gran esforç, amb el complement d’una gran dona com ell, la cordovesa Natatxa Urbano, i amb la valentia de no arronsar-se davant de cap injustícia.